I la culpa és...

Després de les matances de Manchester i el pont de Londres (i també després de les del pont de Westminster, de Niça, de París...) s’han sentit veus que insinuen que l’islam (o sigui, tots els musulmans) té la culpa de tot plegat. Eren musulmans, els assassins? Des del seu punt de vista, sí. Des del de la majoria dels musulmans, més aviat no. Quan, el 1972, membres de l’Exèrcit Roig Japonès (ERJ) van disparar contra passatgers a l’aeroport de Lod a Israel, matant-ne 26 (o quan van matar 8 persones amb una bomba en una fàbrica de Tòquio el 1974), o quan la Fracció de l’Exèrcit Roig va matar 31 persones entre el 1971 i el 1993, hauria tingut sentit demonitzar els comunistes arreu del món? Quan els de Setembre Negre van matar 11 atletes israelians a sang freda a Munic el 1972, o quan Fatah-RC, liderada per Abu Nidal, va matar 79 passatgers a bord d’un avió de TWA, el 1972, això havia de significar que tots els palestins eren terroristes en potència? I fins i tot quan uns neofeixistes van assassinar 85 persones a l’estació de Bolonya, el 1980, això volia dir que tothom amb idees conservadores n’era còmplice? De vegades s’oblida que els terroristes internacionals dels últims 50 anys han actuat animats per un sentiment de pertinença al seu (petit) grup tan patològic que consideren que la resta dels que en teoria pensen com ells (obrers, palestins, musulmans...) no són sinó danys col·laterals en potència. O –i s’han donat prou casos– uns blancs tan legítims com qualsevol altre.