De Nicea a Solsona

Les declaracions considerades homòfobes del bisbe de Solsona, Xavier Novell, han aixecat polseguera entre col·lectius LGTBI i la mateixa classe política del bisbat. I no és la primera vegada que s’enfanga: també l’any 2012 va sortir en defensa del bisbe d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Plá, en una polèmica similar fruit d’un sermó retransmès per TVE. Certament, monsenyor Novell no va estar gens encertat en una glossa que recordava temps pretèrits, quan aquella Església carrinclona i patriarcal governava la vida de l’Espanya en blanc i negre, la nacionalcatòlica. L’Església que van viure els nostres avis; la de la meva iaia que, amorosament, patia permanentment per si cauria bé a sant Pere i la deixaria entrar. Segur que Ell ho va fer, veient-la tota plena d’amor i bondat.

Però la iaia va marxar mentre els temps canviaven a marxes forçades, quan la societat líquida volatilitzava les identitats i la religió més oficialista quedava presonera del passat. El catolicisme viu temps de crisi, de reubicació social. Viu en permanent estat de xoc, de conflicte ideològic entre una base social que demana adaptar-se a la contemporaneïtat i un col·lectiu, oficialista, que s’aferra a l’ortodòxia com a reacció a la postmodernitat. No deixa de ser un conflicte propi dels nostres temps, dues maneres d’enfocar el futur de l’Església que col·lideixen constantment, malgrat els equilibris jesuítics del papa Francesc. Al meu entendre, és una lluita identitària que, malgrat no tenir grans líders visibles, està a l’altura d’altres debats que històricament han marcat el cristianisme: la lluita contra l’arrianisme en temps de Constantí el Gran, la visió antagònica sobre el mal entre agustinians i tomistes o el sisme luterà, per posar alguns exemples.

Però estic segur que la revisió del cristianisme del segle XXI no serà fàcil. Si més no, a la rebel Europa. A diferència de segles passats, avui vivim en una societat global, informada, on són molt més difícils –fins i tot es rebutgen– els lideratges unipersonals. La societat del coneixement conviu amb la força de la glocalització: en moments de mundialització regionalitzada les identitats locals i individuals prenen força com a reacció als fenòmens globals. L’Església postmoderna, si més no a Occident, ha de prendre una decisió complexa de la qual dependrà la seva supervivència: aferrar-se a l’ortodòxia amb el perill de caure en la residualització o bé entendre la complexitat social i identitària i, per tant, adaptar el seu discurs als nous reptes socials. La societat del futur no és un món que combina blancs i negres sinó que viu instal·lat en la gamma de grisos.

Després de l’hivern fosc del franquisme, a Catalunya hi va haver un despertar religiós molt arrelat a la base social. I Novell en va tenir un mentor prou destacat, el bisbe Deig. Desgraciadament, les noves generacions de religiosos no semblen continuar amb la tradició d’aquells qui havien actualitzat el missatge nacionalcatòlic als temps moderns. Però, d’entre les diferents polèmiques que ha aixecat el bisbe Novell, les que fan referència al procés d’emancipació nacional que viu Catalunya són les que em preocupen menys. Al final, tinc la sensació que ha fet equilibris felins per no enfangar-se, malgrat ell mateix citar en alguna ocasió que “la doctrina social de l’Església reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació i més encara, a la independència”. Les que em preocupen són aquelles actituds que encallen el missatge religiós en el patriarcat, conscients tots que estem en un moment de grans reptes per fer polítiques de gènere inclusives. Entendre que la religió té la seva raó de ser en el dogma no vol dir que hagi de ser còmplice de perpetuar una gran desigualtat. Més, quan la pròpia creació d’aquest dogma, des del concili de Nicea (325 dC), va servir per codificar (beneit pel mateix emperador Constantí) tots aquells ensenyaments i normes morals que aquells primers cristians van viure amb plenitud, humilitat, senzillesa i generositat.

Furgar en la història ensenya com el missatge religiós pot evolucionar, es pot adaptar a la conjuntura sense perdre l’essència. La seva immutabilitat, que volen fer veure alguns, resulta poc creïble des d’un punt de vista historiogràfic. El papa Francesc ha estat valent en determinats moments –s’ha negat a condemnar els qui no segueixen la moral de l’Església–, però encara falta que el seu mestratge porti una vertadera revolució a la cristiandat. Una adaptació real a la vida contemporània que la faci comprensible a les identitats canviants resultat de la societat líquida.