Salvador Sunyer

Defujo sempre en aquesta columna la introspecció localista, però afirmo sempre el valor universal d’una aproximació local. Aquest va ser fa un temps el sentit de la meva columna dedicada a Pau Nuet, personatge fortament arrelat a Valls. I així em plantejo ara aquesta columna dedicada a Salvador Sunyer i Aimeric (Salt, 1924-Salt, 2017).

Hi ha en aquest sentit un conjunt de biografies que teixeixen una malla espessa i sòlida que enfonsa les seves arrels en els anys immediatament anteriors a la II República, que transita per les dificultats materials i espirituals dels anys del franquisme lluitant contra el fatalisme i que es compromet a fons amb la construcció dels valors democràtics d’una nova societat. Lector, escriptor, poeta, professor de català en anys de clandestinitat cultural, senador de l’Entesa dels Catalans, alcalde de Salt (1983-1991), ciutadà actiu i compromès tota la vida.

Activament implicat en els anys de la Transició, podria passar per un home del règim del 78, en la mirada miop dels que neguen valor al canvi democràtic i a la seqüència irreversible de la història. I en canvi Salvador Sunyer es va allunyar de la política parlamentària i partidista tan bon punt es va adonar que es pervertien els valors de flexibilitat, adaptabilitat i canvi que havien atorgat credibilitat inicial a la Transició.

El retorn a l’escala local va ser el signe d’aquell distanciament i la represa de la seva sensibilitat per connectar a peu de carrer amb la voluntat popular. Home nascut del poble i al servei del poble, va exercir aquest servei donant cos i força a la vida municipal de Salt i, de manera indestriable, a la llibertat de Catalunya.

Home bo i sensible, afectuós, tendre, dialogant, ha viscut fent el bé i pensant en els altres.