Tot és fenomenal

L’altre dia vaig seguir el noticiari d’un dels canals estatalistes i vaig quedar parat del nivell. Va ser abans-d’ahir i, com és lògic, les notícies d’obertura van ser, per aquest ordre, la patètica moció de censura de Podemos i el paorós incendi d’un bloc de pisos a Londres. Per acabar-ho d’omplir, com si no passés res més important, ho van fer com fan sempre, convertint l’habitual en excepcional, normalment en connexió en directe amb algun o alguna pobre corresponsal, a qui obliguen a parlar una llarga estona sobre una pedregada que va caure a Bilbao, com a vegades fa després d’una calor intensa. Ho van il·lustrar amb les imatges del xàfec, mentre se’ns deia que les terrasses dels bars eren buides, i d’un carrer amb un pam d’aigua arrossegant una galleda de plàstic, mentre la locutora bramava “el agua lo arrasa todo”. La notícia hauria pres molt més interès si haguessin mostrat les terrasses plenes de gent molla com ànecs fent el vermut o llegint un diari mullat. A continuació van mostrar un reportatge sobre un presumpte pederasta. La frase més pronunciada pel locutor va ser, després de la d’“abusos a menors”, que el presumpte pervertit era el secretari de les Joventuts Socialistes d’Elx, com si aquesta circumstància fos un agreujant del suposat delicte. També encara insistien a parlar de l’heroi nacional, Ignacio Echevarria, mort en mans de gihadistes a Londres, quan s’hi va enfrontar tot sol. Els caps dels informatius són conscients que qualsevol tragèdia necessita el seu heroi. I no voldria que s’interpretés que dubto que el noi va actuar amb una valentia impressionant. Els informatius, però, l’eleven als altars i, obviant el treball dels serveis que exerceixen l’heroïcitat com a ofici, ofereixen un rostre i un nom concret, l’espanyol en qui cal que ens fixem tots. També m’han semblat exagerats, a vegades, els panegírics que molts articulistes han dedicat a la trista mort del periodista Carles Capdevila. S’ha repetit molt més que era una boníssima persona, cosa que no dubto ni un moment, que la tasca que va desenvolupar com a periodista. He llegit articles en què semblava una cosa inusual que un periodista, a més, fos bona persona. Doncs sí, a banda d’en Carles hi ha molta altra gent que desprèn bonhomia, igual que entre els advocats, els metges o en qualsevol altra professió. Com en totes, hi ha gent bona i d’altra que no ho és tant.