Dret internacional

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a [...] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.