Passat i futur

L’altre dia em mirava una pel·lícula britànica d’ara ambientada al segle XIX. A mi em sembla que si els britànics, com els americans, situen tantes pel·lícules en aquella època és per amortitzar el material de les anteriors: els mateixos enagos, les mateixes levites, aquell canterano, aquella escrivania, aquella xemeneia... Només renoven les espelmes, i no sempre. Hauria dit que el plat amb què s’hi menjava la sopa l’havia fet servir jo. Com que la pel·lícula no valia gaire i les imatges no m’oferien novetat em vaig dedicar a altres observacions. En aquestes pel·lícules els actors no parlen, sinó que declamen, i no riuen mai. Quan declamen ho fan com els dolents de les pel·lícules de James Bond, que sempre amaguen una segona intenció i mai no van de cara. Si riuen, és que estan borratxos o és que rumien una maldat que els fa feliç només pensar-la, o és que ja han completat la maldat i han esbudellat sis o set persones o han posat banyes a un marit. També es mouen encarcarats. Jo entenc que amb aquells vestits que estrenyien de tot arreu no es podien fer piruetes, però algun gest espontani devia sortir als nostres avis. Perquè parlem dels nostres avis. El cine es va inventar al segle XIX. Moltes de les primeres pel·lícules són de riure. Vull dir que es reia.

Fent un salt, vaig pensar que a les pel·lícules que ens presenten el futur, les de ciència-ficció, la gent tampoc no riu. No riurem en el futur? No es reia en el passat? És el riure o el gest de gratar-se una orella sense altre motiu que la picor, una exclusiva del present? Stanley Kubrick, que va tocar tots els gèneres amb la intenció de fer-los definitius, va situar Barry Lyndon al XVIII i 2001, una odissea de l’espai en l’any que el títol indica. No recordo que ni en l’una ni en l’altra sortís algú rient o parlant de manera franca i espontània ni per demanar el saler. L’any 2001 ha quedat superat. Ens trobem al 2017. La profecia de la seriositat, dels caràcters estòlids i el laconisme que la pel·lícula presentava no han tingut lloc. Tampoc el vaticini que ho menjaríem tot envasat o en forma de farinetes. Kubrick no va intuir els germans Roca ni els seus voraços i exigents clients.

Alguns han anomenat el procés independentista que ara ocupa Catalunya “la revolució dels somriures”. La veritat és que l’Estat fa tots els possibles perquè el somriure se’ns glaci als llavis, com diuen els personatges de les pel·lícules d’època, però nosaltres anem mantenint el tipus. A Victus, Albert Sánchez Piñol fa sortir uns tres o quatre personatges que immediatament després del 1714 tenen actuacions còmiques. Què havien de fer? Amargar-se del tot? I en el futur, si tot va bé: no riurem? Que no lluitem per manifestar alegria? I si no va bé: no somriurem per seguir-ho intentant?