Comentaris ociosos

1. Fa molts anys, un poeta que estrenava una segona joventut comentava en una entrevista el passatge del famós poema de Miguel Hernández sobre els olivarers de Jaén que diu: “No los levantó la nada, ni el dinero ni el señor”. El nostre poeta, que deia renegar de totes les ideologies, s’exaltava: “La nada no levanta nada. Lo que levanta los olivos de Jaén es el dinero y el señor. Naturalmente que también están los obreros”. És clar que el lector no tenia per què saber que el poeta era fill de capitalistes del vi de missa: ja diu la dita que dels pecats dels pares, els fills ne van geperuts. Aquesta posició del que no es veu la pròpia ideologia em recorda uns comentaris sobre intel·lectuals i polítics que van sortir fa tres anys al full dominical d’un diari de Madrid que sempre s’ha cregut que representa l’Estat. Un d’aquests comentaristes afirmava que un intel·lectual ho és en la mesura que tracta la resta com si fossin intel·ligents: no cal dir que, per a aquest senyor, tot el que no hi cabia dins la Constitució espanyola, li resultava inintel·ligible. Un segon comentarista deia que l’intel·lectual ha de servir a la veritat: fóra inútil assenyalar que, en parlar de la situació catalana, aquest senyor partia de l’obligació d’acatar les lleis espanyoles que volien destruir l’escola catalana. Finalment, un tercer comentarista parlava del compromís de l’intel·lectual amb la veritat i la justícia per damunt de qualsevol passió política: naturalment, per a aquest senyor, la “passió de nació”, com en deia ell, és una provocadora de catàstrofes... menys per als espanyols, que no gosen veure’s el gep.

2. Durant molts anys, quan havien de parlar de Josep Pla, els periodistes ganduls el titllaven de “murri de Llofriu”. L’adjectiu era utilitzat tant amb el matís indulgent com amb el pejoratiu que escauen sense violència a la vida pública del personatge. Però, en el tema de la llengua, Pla tenia les coses clares. Sabia apreciar les llengües de cultura, però destriava entre llengua pròpia i llengua imposada; la pròpia, l’honorava i en tenia cura; la imposada, la usava amb desdeny, si no l’escarnia. En les obres completes de Pla, la llengua imposada –amb la qual es va haver de guanyar les garrofes per raons prou conegudes– no hi té cabuda. Si hagués disposat de mitjans, o si hagués tingut un concepte més alt de si mateix, potser no hauria escrit ni una ratlla en la llengua imposada. Ara, quan el blat encara no és al sac, certs estrategs de l’Estat propi ja anuncien cooficialitats i disposen els maons per aixecar una política cultural que, fet i fet, podria deixar la llengua pròpia oficiosament minoritzada. Sospito que a Pla, suposat murri, el projecte no li hauria agradat gens. I si, mentrestant, veiés com actuen certs mitjans de comunicació del país, es posaria les mans al cap.

3. El film ‘La capsa de Pandora’, l’obra mestra de Georg-Wilhem Pabst, està basat en sengles obres de l’escriptor alemany Frank Wedekind, la protagonista de les quals és Lulú, la Pandora moderna. Ja coneixen el mite grec de Pandora, la primera dona, precursora d’Eva: una núvia encantadora, plena de gràcia i bellesa, seductora, mentidera i inconstant. L’art europeu de finals del segle XIX és ple d’harpies, salomès, vampiresses i pandores: una amenaça per al mascle dominant. Pandora, concretament, porta al damunt el pecat de la tafaneria, cosa que la farà obrir una capsa –gerra, segons el mite grec— que el seu marit li té prohibit de tocar i que escamparà tots els mals pel món. Pandora representa per a la humanitat aquell dilema entre donar i no donar, entre acceptar i refusar, entre revelar i amagar, entre l’aparença atractiva i l’interior destructiu, entre el do repel·lent per fora i profitós per dintre. El mite també ens porta, ai, a la manera patriarcal d’entendre el matrimoni: si no et cases, no menjaràs mai calent, no tindràs descendència i et moriràs sol; en canvi, si agafes dona, hauràs de pencar com un lladre per mantenir viu el foc de la llar, perquè ella és, com el foc, insaciable. (Francesc J. Cuartero Iborra ho explica bé en el pròleg a la seva traducció de la Teogonia, d’Hesíode, editada per Adesiara). Aquests dies gent de molt bon cor ens adverteix que no obrim la capsa de Pandora de la independència, perquè, sota la seva bonica aparença, s’amaguen tots els mals del món. N’hi ha que agafaran por i n’hi ha que voldran obrir, audaços, la capsa. No oblideu que, en el mite grec, el pòsit del recipient és l’esperança.