Tribuna
De la decadència
No sé si parlar dels futurs canvis horaris, dels deutes fiscals dels grans futbolistes, del referèndum, de les clavegueres de l’Estat, de la indecisió dels comuns, del terrorisme àrab, de les guerres totes, del desori en la política anglosaxona, del fenomen Macron o de l’estat actual de la civilització, que cada dia que passa té més aires de decadència.
Quan els atenencs van veure entrar els romans, van saber dues coses: que ells eren decadents i que les coses només podien anar a pitjor. Quan els americans van elegir Donald Trump, van elegir anar a pitjor, possiblement perquè ja havien entrat en decadència. Quan els valors de la ciutat o de la República són transgredits sota la victoriosa aclamació del poble, és que quelcom molt important i que abans havia fornit el progrés s’ha enfonsat en el cor dels ciutadans. És un fenomen cíclic. De cop, per múltiples raons, alguna cosa s’enfosqueix en l’ànima i torna als ciutadans egoistes. Aquesta cosa és la noblesa i claredat de l’enteniment fraternal, el discerniment del bé i el mal, l’ethos o ètica grega. És clar que hi ha pobles que no han assolit mai aquesta claredat, pobles sempre disposats a la guerra i el domini, incapaços d’entendre què vol dir “democràcia”, perquè no és fàcil i perquè ni els mateixos atenencs se’n van sortir. Pobles per als quals la igualtat és la unitat de la pàtria, i no la igualtat de les persones. Pobles, en definitiva, que senyoregen perquè són depredadors, no pas constructors.
Però l’Assemblea francesa va introduir un concepte bàsic per a la societat moderna: el ciutadà. Amb més o menys fortuna, aquest precepte ha format la unitat europea i americana. Ara bé, n’hi ha hagut prou, amb una certa deslocalització de l’economia d’Occident, perquè la confusió s’hagi ensenyorit dels cors de molts dels seus ciutadans. L’estafa de la ultradreta britànica amb el Brexit, o l’ostentosa grolleria i prepotència de l’ara president Trump han seduït prou votants en poc temps. No aprenem res? No quan la por s’instal·la en els cors.
“Un núvol enlletgeix les seves rosades galtes”, diu Sòfocles d’Ismene quan entra detinguda per Creont per haver col·laborat amb Antígona, sa germana, a enterrar il·legalment Polinices. Però ella no ho ha fet. Ella ha callat davant la injustícia, per por. Molts volen fer com ella, demanar quan no toca, voler justícia a deshora, i en canvi obliden tots aquells anys en què van callar. Quants obrers americans van protestar pel derrocament d’Allende a Xile, cop d’estat criminal instruït pel secretari d’Estat Henry Kissinger? Aquí i allà trobaríem exemples iguals. Les mortaldats del segle XX van ser fruit de l’ofuscació. Veure-hi clar va costar molt, i és un projecte sempre present i necessari. Ara més que mai. Europa no pot deixar que tot s’arruïni, ella, que ha causat tanta ruïna. No podem deixar que ens senyoregi la decadència. No podem deixar que tornin els romans. No pensem que el guerrer que ataca és un heroi, car sempre és una cosa vulgar. Menystinguem els prepotents, i no en siguem mai nosaltres.