La cara

No hi ha res com pensar en clau d'imatge per entendre la manera de procedir dels polítics. «Hem de donar bona imatge», «no podem donar aquesta imatge», «hem de reconduir la imatge», «quina imatge estem donant» i moltes de semblants són reflexions que en l'activitat política fa temps que han ocupat el lloc d'allò que algun dia se'n va dir ideologia. Tampoc és que sàpiga greu que segons quines ideologies estiguin en desús, però potser sí que en sap que la preocupació per la imatge hagi arraconat la preponderància de les conviccions. Dit d'una alta manera, la forma importa més que el fons. Un dels tòpics que és una veritat com un temple. I amb la imatge hi ha les enquestes. Les enquestes són el mirall on els polítics mesuren la seva imatge i el punt de partida de la seva actuació. Així, no cal tenir idees pròpies ni conviccions. La construcció de la imatge és fonamental, i hi ha prou empreses especialitzades perquè els polítics s'hagin de limitar pràcticament només a donar la cara. En aquest aspecte Silvio Berlusconi és en ell mateix un compendi de tota la classe política universal. Sí, ja ho sé, no s'ha de generalitzar perquè hi ha polítics de tota mena i bla, bla, bla. La qüestió és que Berlusconi seria (és?) el prototip, el motlle d'on es fan les còpies. A Itàlia tenen fama d'exagerats i per això s'entén que l'original sigui l'original i les còpies siguin les còpies. El que els altres polítics es fan als cartells electorals -els líftings-, Berlusconi s'ho fa a sobre. Bé, s'ho fa fer a sobre. Es pot pensar, dir i fer el que es vulgui, però la bona imatge és fonamental. Per això Berlusconi ja ha passat unes quantes vegades per la sala d'operacions i és el primer que tornarà a fer un cop ha sortit de l'hospital per culpa de la cara nova que li va fer Massimo Tartaglia amb la reproducció del Duomo de Milà. No em diguin que tot plegat no convida a una interpretació simbòlica sobre el que és la política avui dia. Això sí, el que no ha perdut Berlusconi és el cinisme: «Si amb el que ha passat aconseguim un clima polític més tranquil i honest, el meu dolor no haurà estat inútil.» S'ha de tenir molta cara, i això no és cap metàfora.