Passar a la història

Aquest any 2017 està atapeït d’aniversaris de fets remarcables. El quarantè aniversari de les primeres eleccions democràtiques a Espanya, el quarantè de l’arribada a Barcelona de Josep Tarradellas, el vint-i-cinquè dels Jocs Olímpics del 92 i altres esdeveniments que per bé o per mal ens han marcat l’existència. Les dates d’aniversaris serveixen per al record i també per valorar que certes coses podrien haver estat millorables i d’altres que han estat plenament satisfactòries malgrat una certa tergiversació que comporta el pas del temps.

Ara, en els ambients polítics es nota que hi torna a haver afany per fer història. Sobretot, els dedicats en cos i ànima a la política. Molts d’ells volen ésser recordats el dia de l’esdeveniment. Que els nets notin en l’ambient familiar que van tenir una àvia o un avi que va fer moltes coses per al país. En diuen com ara que Jordi Pujol, que tot i haver donat per acabada fa anys la seva “obra” política, avui està preocupat de com passarà a la història la seva persona. Com serà recordat? Els llibres d’història destacaran el Pujol president o el Pujol que va decidir “suïcidar-se” a la plaça pública? Quan era president li vaig preguntar com volia passar a la història i va preferir no contestar-me i explicar-me la importància de ser president de la Generalitat. No és l’únic en un moment en què es respiren aires de provisionalitat i sobretot de trànsit a un futur incert on la majoria de polítics volen ésser reconeguts per la història.

Aquest període de trànsit deixa entreveure moltes coses inacabades que encara no poden passar a la història: un sistema de partits que encara no s’ha complert, l’organització territorial, la reforma de la Constitució, l’administració per canviar, les institucions per perfeccionar, etc. Tot un munt de coses que lentament esperen passar com a acabades als annals de la història.