Les urnes, de cartó

Ho han explicat de manera tan confusa i de la confusió n’han sortit tantes elucubracions que no he acabat d’aclarir quin conflicte hi ha hagut amb les urnes que s’han de situar sobre les meses electorals el dia primer d’octubre. El preceptiu concurs per escollir l’empresa que les havia de subministrar ha resultat desert, un cop obertes les pliques, perquè les dues indústries concurrents no complien els requisits. No els complien, com han dit alguns, perquè van rebre pressions de l’Estat per inhibir-se? Si és aquest el cas: per què es van presentar? Les empreses neguen les pressions, però n’hi va haver, de manera pública, quan un ministre va amenaçar qualsevol industrial que treballés per al referèndum. Alguns diuen també que el govern volia que quedés desert perquè té pensada una altra fórmula per obtenir l’objecte imprescindible. Si fos així, per què organitzava el concurs i s’exposava a la crítica de l’oposició i al desconcert dels ciutadans? Volien exonerar la consellera Borràs del delicte d’adquisició de què és acusada? Quina és la fórmula alternativa? ¿Llogaran les urnes a un país estranger o a una casa de llogar-ne, si és que existeix? Optaran pel cartó?

Quin problema té el cartó? Ens deixem impressionar massa per la crítica i la mofa dels adversaris. La consulta del 9-N que diuen que la del primer d’octubre no n’ha de ser la rèplica es va fer amb urnes de cartó. Els adversaris van dir que tot l’acte d’aquell dia responia a aquest material: poc consistent, fungible, de capsa de xiruques... Potser és que per línia indirecta vinc del ram paperer, però a mi em sembla que el cartó és un material molt noble i també molt natural. Més que el metacrilat que per fer callar les crítiques dels adversaris s’exigia a les empreses del concurs frustrat. Sempre ens volem emmirallar amb Europa, i sempre en tenim una idea equivocada: “A Europa fan les eleccions en diumenge.” I a Gran Bretanya, matriu de la democràcia moderna, les fan en dijous. Molts països europeus usen urnes de cartó i fins i tot artefactes que semblen contenidors de les escombraries. Abans les eleccions es feien amb urnes de vidre i fusta. Del vidre es va passar al plàstic, que l’imita. Per què no al cartó, que recull del vidre i la fusta l’aire d’artesania?

Als anys seixanta i setanta, el metacrilat es va imposar. Se’n feia mobiliari de cases i oficines. Alguns artistes el van treballar. Els col·leccionistes que en van adquirir obra ara es troben amb uns objectes que han baixat molt de valor, i que aquells artistes han tornat a la fusta, al marbre, al ferro, a la tela o al paper. Diuen que la confecció d’urnes de cartó és tan barata i senzilla que no cal convocar concursos ni grans empreses, com més grans més fràgils. Doncs endavant amb el cartó.