Fer por

També podria passar que un dia la Guàrdia Civil es presentés a casa per alguna cosa que he escrit, he dit o he fet a favor de la independència de Catalunya o el referèndum. Com dic casa meva, dic la casa de vostès. L’altre dia el president Puigdemont retreia als representants al Parlament del partit que governa Espanya: “Vostès són uns espantafuncionaris.” El govern espanyol els amenaça de paraula i de fets: alguns han rebut la visita d’agents de la Guàrdia Civil. Jo em resisteixo per sistema a comparar el sistema polític vigent a Espanya amb el franquisme perquè establir concomitàncies amb una dictadura com aquella no és just ni tampoc convenient, però també és veritat que des de llavors no havia vist una persecució semblant a fets de naturalesa política. Si un polític o un funcionari o un fabricant d’urnes o un informàtic sent que truquen a la porta i quan va a obrir no és el secretari ni és el repartidor de la llet sinó que és un jutge o la Guàrdia Civil, l’evocació de la repressió de partits clandestins es fa inevitable. Són clandestins el govern de la Generalitat, la mesa del Parlament, els funcionaris? Ho són, els fabricants d’urnes? Ho soc jo per posar-me al seu lloc? Quan truquen a casa seva és com si ho fessin a casa meva. Ho saben: per això són més que espantafuncionaris. Volen espantar tothom. Els partits que van patir llavors repressió callen com morts.

I tot per sol·licitar un referèndum. Un referèndum que, si s’hi aplicaven, podrien guanyar. Ni el referèndum. I, per si s’arriba a celebrar, invalidar-lo. Els processos electorals exigeixen garanties, entre elles que els ciutadans vagin a l’urna amb confiança i sense por. En els referèndums de Franco el sí guanyava amb el 200%, per la por. Ara per la por volen les urnes buides, si no arriben a temps d’impedir que siguin presents a les meses electorals.

El rei va qualificar l’altre de “dictadura” aquell règim. El seu pare no havia arribat a tant. Després, en el mateix discurs, ens va renyar. En acabar l’acte va condecorar l’exministre franquista i home del Movimiento Rodolfo Martín Villa. Em vaig trobar Martín Villa a Montserrat en el funeral de l’anterior abat. Em va dir que hi havia tingut bones relacions quan, com a president d’Endesa, havia contribuït a la il·luminació del temple montserratí. Soraya Sáenz de Santamaría es va exposar l’altre dia a les preguntes dels periodistes destacats al Vaticà. Tots li van parlar de Catalunya, sorpresos de l’actitud irreductible del govern de la senyora. “Prou problemes tenim cada dia per afegir-hi encara els de la Generalitat”, va dir. Ni que en parli The New York Times. A tot estirar, canviar les bombetes de Montserrat, expressió màxima de la catalanitat que no afegeix problemes als de cada dia.