Nemea

“El destí em reclama, i torna la més fina artèria d’aquest cos tan dura com les fibres del lleó de Nemea.” La frase és de Ham­let, del Shakes­pe­are traduït per Joan Sellent, edi­tat als Qua­derns Crema, i pelar el lleó és un dels dotze tre­balls d’Hèracles. Ho és en el doble sen­tit de l’expressió. Matar-lo esca­nyant-lo, perquè no feien efecte ni espasa ni flet­xes ni gar­rot. I a més pelar-lo per fer-se una capa amb aquesta pell tan grui­xuda que no tra­ves­sa­ven les armes. L’heroi li va dur el cos del lleó al rei Eris­teu a Mice­nes, i el monarca es va espan­tar tant que va manar els fer­rers que li fes­sin un envàs de bronze per ama­gar-se sota terra. Hidra, sen­glar, el gos Cer­ber, les pomes d’or d’Hespèrides, i vés sumant fins a dotze. Una fei­nada.

A Ham­let se li apa­rei­xia l’espec­tre del seu pare, i a mi per poc que no se m’apa­reix el de Car­men Rico Godoy que va fer aquell arti­cle d’infausta memòria. Si fos viva escriu­ria prusés. Allò de “hay que pes­sats s’han pusat els cata­lans” que em ve a la memòria. Tant de revi­val dels 40 anys del 77 fan que s’amun­te­guin com­me­mo­ra­ci­ons. Elec­ci­ons. O ja sigui el retorn del pre­si­dent Tar­ra­de­llas, ja sigui el congrés de cul­tura cata­lana, o la mort de Pallach. Que si fos viu com can­ten Mis­hima al seu dar­rer disc vés a saber què pen­sa­ria d’on són ara els seus.

La força d’Hèracles necessària aquests dies en que la Guàrdia Civil ha aga­fat cos i ens ha recor­dat que no està des­va­gada a Cata­lu­nya, que s’interes­sen també pels cata­lans i els pre­gun­ten quina una en por­ten de cap. Que vagin al TNC aquest dimarts i ho sabran. Avui comença el pri­mer Grec de Cesc Casa­desús, i ja estem tots en dansa. Hi haurà tragèdia, Tro­ia­nes: Calígula, Mouawad i una pila de pro­pos­tes que et farien espec­ta­dor diari. Però quan s’alci el teló el dia 4, el que sen­ti­rem ens farà actuar a tots, espe­rem que sense espec­tres que vul­guin mar­car el destí.