Hi havia una presó

Tal com s’ha tractat informativament la clausura de la Model, semblaria que el centre penitenciari del carrer Entença de Barcelona es va reservar exclusivament a presos polítics i persones exemplars: Ferrer i Guàrdia, Companys, Seguí, els empresonats durant la guerra per la FAI –o per evitar que la FAI els fes dany–, els reus de Franco en la postguerra, els de l’Assemblea de Catalunya, Puig Antich... L’alcaldessa Ada Colau hi va insistir, dissabte al vespre, en el discurs d’inauguració de l’exposició que sobre la presó i els seus inquilins es pot veure des d’ahir i fins novembre. Colau va afegir, entre les víctimes de la Model, els homosexuals, perseguits i penats pel fet de ser-ho.

Agustí Alcoberro, director de l’esplèndida exposició, el conseller Carles Mundó, artífex visible del tancament, i el president Puigdemont van ser més matisats. La Model també va acollir assassins, lladres, estafadors, maltractadors... Oblidar-ho és un greuge a les persones que en van ser víctimes i els seus familiars. La Model es tanca perquè per molt criminal que sigui, ningú no es mereix la pena de vida que la presó arcaica i insalubre oferia. La grandesa de la clausura es troba aquí. Els presents vam poder comprovar la insalubritat, i això que aquell dia havien fregat a fons i s’havia ventilat la pudor que, segons em va confiar un advocat, s’arrapava al cos així que hi entraves i només et podies treure a cops de sabó arribat a casa. “La qualitat d’un país també es demostra en com aquest país tracta els seus presos”, va dir Puigdemont. Paraules que evoquen les de Jordi Pujol quan va haver obtingut de l’Estat el traspàs de les presons: “Els reclusos són ciutadans de Catalunya, i el seu govern se n’ha de fer responsable.” Cap altra autonomia els ha reclamat a l’Estat. El catàleg molt ben fet de l’exposició, que inclou un plànol del recinte que sembla el d’una fuga, no parla de Jordi Pujol, no el situa amb Companys o els de l’Assemblea de Catalunya, tot i haver estat reclús de la Model, on va entrar llatzerat per les tortures després dels Fets del Palau. Pujol és un empestat a qui apliquem aigua i sabó i excloem momentàniament de la història.

L’acte es va celebrar en un dels patis. Parets escrostonades, finestres minúscules enreixades, canonades, construccions afegides... Lluís Llach va cantar L’estaca sense música, que és com canten els presos. Es va servir un refrigeri a base de xampany i canapès. La Model esperava aquest dia per oferir el menú més exquisit.

Prop de la sortida vaig llegir en una porta: “Paqueteria.” Un ressort mental m’hi va fer precipitar. En aquell lloc havia rebut garrot Salvador Puig Antich, el germà gran que no vaig tenir. No sabia que l’escenari del crim fos tan a tocar del carrer.