Les barbes

Fa un temps es van imposar les barbes llargues i negríssimes, unes barbes que per les seves dimensions i molts cops pels seus rínxols recordaven les de les estàtues dels sumeris que es poden veure al Louvre de París. Ha vingut la reacció, no en forma d’afaitada radical sinó en forma de barbes més curtes, barbes tot just dibuixades i amb tendència a ser blanquinoses. L’altre dia era a la platja, que és on en aquest temps hi ha més concentració humana, i gairebé tots els homes eren posseïdors d’una barba de les característiques que dic. Jo mateix me n’he deixada. Una altra vegada que me’n vaig deixar, fa molts anys, el contingent femení de casa me la va fer treure argüint que no m’estava bé. Ara l’exhibeixo a plena satisfacció, de les de casa i les de fora. Passa com va passar amb la minifaldilla. Senyores que no n’haurien vestit mai, es van avenir a fer-ho quan de l’engonal on l’havia situada Mary Quant va baixar a mitja cuixa. S’ha d’arribar als extrems per acabar acceptant el terme mitjà. Les barbes sumèries del principi han fet atractives les barbes insinuades. No és la barba de Rajoy, massa llarga. Rajoy s’enfronta amb Puigdemont, que va perfectament afaitat però que en canvi presenta una melena rebel. Síntesi impossible. La confluència, Puigdemont l’ha trobada amb la mitja calba de Junqueras.

Quan els homes es deien Ildefons i Wenceslau, parlo del segle XIX, no de l’edat mitjana, les barbes i bigotis confluïen amb les patilles, igualment torrencials. Uns homes amb aquests noms ja es veu que no podien fer servir la navalla. Si de cas, destral i tisores de podar. Després els senyors van passar a dir-se Francisco. Francisco, no Francesc, en honor de l’emperador austríac, tal com li llegien el nom als diaris en castellà. Francesc-Josep de Viena duia barba i bigoti descomunals, i els que es deien com ell es van sentir obligats a la deferència d’adoptar la seva pilositat. Al capdavall de l’avinguda Lluís Companys, davant el parc de la Ciutadella, el monument a Rius i Taulet sembla una exaltació dels pèls a la cara, vist pels que ignoren que aquest senyor va ser un alcalde de Barcelona. Rius i Taulet es deia Francisco.

La reacció del XX? L’afaitada radical i adoptar els noms assequibles de Joan i Josep, agafats no de les cases imperials sinó del santoral. Sant Joan i sant Josep duien barba, però va ser un detall que es va passar per alt. Ara en Joan i en Josep es deixen créixer la barba petita i grisenca després que els seus fills, en Marc i en Sergi, l’haguessin duta negra i fins al pit.

Venen unes màquines d’afaitar que no rasuren del tot sinó que per un sistema de graduacions deixen la barba a l’u, al dos, al tres... Les barbes que es porten. “Afaitar-se la barba” al matí vol dir ara deixar-se’n.