Votar no ho és tot

Vagis on vagis, gairebé tothom fa algun comentari sobre el procés, ni que sigui per dir que està fins al capdamunt de sentir-ne parlar. La majoria coincidim a sentir una sensació estranya. Som conscients que el govern no pot explicar gaire res (avui potser ho expliquen tot i se’ns en va el formigueig), però trobem a faltar que el relat sobre la independència obviï, justament, paraules com llibertat i independència. Si bé és cert que en un moment determinat d’aquest llarg viatge per aconseguir certa legitimitat interna i externa la paraula clau havia de ser, com així ha estat, democràcia, ara que el rellotge fa un compte desbocat cap a la celebració del referèndum, n’hi ha que pensem que hauríem de matxucar la població amb els arguments a favor del dret d’autodeterminació del nostre poble.

Hi ha gent que ho raona i defensa que encara no ha arribat el moment de parlar-ne, que el moment decisiu serà el setembre i que més val una campanya intensa i concentrada, que no pas una de massa llarga que cansi els votants. Altres persones addueixen que no cal ni gastar-se un cèntim d’euro a fer campanya perquè a partir del moment que el govern espanyol vegi que anem de veres ens faran ells la campanya portant tot i tothom al Constitucional i prohibint el referèndum, cosa que hauria de provocar una resposta cívica a l’altura del repte històric. Finalment, una tercera teoria és la que manté que Rajoy deixarà fer com va fer en el 9-N i que en cas que el sí a la independència s’imposi de manera clara i rotunda farà caure tot el pes de l’Estat sobre Catalunya el 2 d’octubre. Totes les teories són respectables i àdhuc encertades, perquè caminem per un camí que mai ningú ha trepitjat abans que nosaltres.

No sé si ens deixaran votar o ens deixaran fer i després trauran el garrot. Posats a dir, m’és indiferent votar. Encara més, estic convençut que votar no és el pinyol de la qüestió catalana. El pinyol de la qüestió catalana és l’estat de consciència del poble. Dit d’una altra manera, la voluntat d’esdevenir lliures. No servirà de res que hi hagi una participació massiva si després el resultat del referèndum és contrari a la independència; o si passa com la nit del 27 de setembre, que tot i haver guanyat els independentistes les eleccions plebiscitàries surt per televisió Antonio Baños –aleshores de la CUP– per dir, inexplicablement, que l’independentisme havia perdut; que aquell resultat no era prou. Com si no fos transcendental que per primer cop en la història unes eleccions donen una majoria justeta però absoluta a diversos partits que defensen la independència de Catalunya i que, posteriorment, tindran majoria absoluta al Parlament. Aquella majoria, a judici d’uns quants, era prou per declarar la independència, cosa que alguns líders de Junts pel Sí i la CUP havien promès en campanya.

No ens estem explicant prou. No estem encomanant a la gent un esperit d’il·lusió vers el nou país; no els estem neguitejant amb arguments del que ens passarà si no ho aconseguim; no estem explicant que tenim el potencial humà, cultural, industrial... per ser un estat petit però prou dinàmic per revolucionar el sud d’Europa. De fet, els catalans som el futur d’Europa i de les nacions sense estat. Algunes entitats i partits afirmen que han començat la campanya pel sí però juguen amb aquesta volguda ambigüitat sobre si és un sí al referèndum o al país lliure.

La llista de motius per convèncer tothom que cal ser un país independent és extensa (el nostre diari en va publicar un centenar, però n’hi ha molts més) i abraça tots els àmbits de la vida dels habitants de Catalunya. Només els arguments, siguin racionals o emocionals, poden incidir, amb penes i treballs, en la decisió de l’amplíssima majoria que, diuen les enquestes, no es pronuncia.

Aquests votants no són ni la majoria silenciosa del no ni la del sí, més aviat són una majoria conformista a la qual tot els va igual de bé que de malament. Possiblement no són tan determinants com ens diuen. El que és realment determinant és que els partidaris de la independència es mobilitzin massivament i vagin a les urnes. La resta resulta accessori, per bé que important.

No tinc cap dubte que els nostres governants faran tot el que puguin per portar el nostre país a la consecució de la independència i ho faran conjuntament amb les grans entitats civils del país. Ara bé, discrepo en l’estratègia comunicativa, que voldria més intensa. Que no ens passi com al Barça quan especula amb el resultat i adorm el partit, fins que amb dos contraatacs el rival li tomba un partit que necessitava guanyar. Tant de bo aquest article caduqui i que avui ens expliquin que tot és possible... però que no està tot per fer.