Desconeguts

Diu que l’altre dia, en el concert que Deep Purple va fer a Santa Coloma de Gramenet, va tocar unes notes d’Els Segadors en la introducció del tema Perfect strangers. Ho trobo sensacional per diversos motius. D’entrada perquè, no sé a vostès, però quan anava a concerts, i més si eren de grups o cantants estrangers, m’agradava que saludessin i s’adrecessin al públic. Que interactuessin amb l’audiència, i si a més feien referències o picades d’ullet a qüestions d’actualitat, millor. Havia passat abans, per exemple, amb Queen, Freddie Mercury sortint amb una estelada. Volia dir que sabien on anaven a tocar i qui tenien al davant. Aquelles estrelles que venen, surten a l’escenari, toquen l’hora i mitja establerta en el contracte i se’n van sense ni tan sols haver dit “bona nit”, mai m’han agradat. Resulta que, ja el dia abans, la banda britànica va actuar a Bilbao i el teclista Don Airey va arrencar a tocar l’himne de l’Athletic Club. La sala biscaïna va embogir. A Can Zam, escenari del RockFest, Deep Purple va fer sonar al piano uns acords de l’himne nacional de Catalunya i els va enllaçar amb l’entradeta de la cançó curiosament titulada Perfectes desconeguts. Aplaudeixo la murrieria del teclista perquè entenc que aquesta picada d’ullet va amb segones. I celebro que estigui al cas del procés encara que el govern espanyol s’entesti a fer creure que en l’àmbit internacional això nostre no interessa. Fixin-se què diu la tornada de la cançó: “I si em sents parlar amb el vent és que deus haver entès que devem continuar sent perfectes desconeguts.”

A aquestes altures del procés, i amb la banda sonora de Deep Purple, és la sensació real que et queda com a català. No ens entenen ni ens volen entendre. No ens prenen seriosament ni ens hi han pres mai. Que quan ens manifestem i reclamem els nostres drets se’ns quedin mirant amb estranyesa, sense saber interpretar el que diem, fot. I, més encara, que se’t quedin mirant amb aquella cara com si estiguessin veient uns perfectes desconeguts.