Després de la por

Els clàssics sempre són essencials i, a més, de tant en tant, es tornen a posar de moda. I, ves per on, per eventualitats de la història, ara alguns voldrien que quan mirem a les parets tot semblin pintures de Tiziano, Caravaggio i Munch, els agradaria transmetre terror i asseguren que a la cantonada ens esperen plegats la figura de Dràcula i el monstre de Frankenstein. Intenten que quan fullegem un diari apareguin els relats d’Edgar Allan Poe i ens espantem. Voldrien que tot semblés fosc, perillós i intransitable. Voldrien instaurar l’angoixa, els agradaria que la por tornés a ser central en les nostres vides.

Darrerament, se sent un brogit intens, una fressa i un tuf de maquinària rovellada: la fàbrica de la por s’ha posat de nou en marxa. A tot drap. La voluntat de fer-ne, d’espantar, d’escampar la possibilitat de nombrosos perills és clara. Però gairebé tothom ja està vacunat i aquest virus no acaba d’arrelar, i és que ja ho sap tothom i és profecia que aquells que tant parlen de la por ho fan perquè no tenen arguments per engrescar, només miren d’atemorir, qui abandera la por no sol tenir mai propostes, només amenaces. I és més, qui apel·la a la por és perquè en té, perquè per por de perdre alguna cosa important intenta transmetre’n a la resta per bloquejar-los i paralitzar-los. En definitiva, els grans abanderats de la por volen condicionar el pensament i, sobretot, l’acció i, com que aquesta pel·lícula ja s’ha vist en mil ocasions, tothom ja sap quin pa s’hi dona.

Així, davant de tot això, ni angoixes ni pànic, perquè una cosa és ser prudent i l’altra, quedar-se aturat, perquè alguns iniciïn una política deliberada. Senzillament i, una vegada més, cal seguir endavant amb la força dels ideals, preservant els valors d’una societat democràtica i lliure de pensar i fer tot allò que sigui coherent en el marc del respecte i dels drets humans. Una vegada més cal tornar als més grans de la nostra cultura i recordar allò que cantava Raimon ja l’any 1968: “Anem dient les coses pel seu nom! / Si no trenquem el silenci / morirem en el silenci. / Contra la por és la vida, / contra la por és l’amor, / contra la por som nosaltres, / contra la por sense por. / Anem dient les coses pel seu nom!”

És clar, hem de dir les coses pel seu nom i omplir-nos de l’antònim de la por, que és la valentia, ja que si no, què farem, quina és l’alternativa? Cal seguir els camins que ens dicta el cap i el cor perquè, si no, no seríem nosaltres, només autòmats amb els moviments marcats. Si cal empenta, empenta; si cal coratge, coratge, si cal coherència, coherència. I seguir el fil conductor de la nostra existència, que és defensar aquelles coses essencials (el vot per decidir, per exemple) de la millor manera que es poden defensar: fent-les.