Els silencis còmplices

De la garçonada se n’ha parlat i escrit molts aquests dies per una part dels mitjans, però n’hi ha d’altres, una majoria, que llavors en van parlar molt i que ara tapen les seves vergonyes amb un silenci incòmode. L’èxit dels Jocs va tapar moltes coses i va catapultar Barcelona al món, però tota aquella espanyolització dels Jocs que es va poder conjurar amb una fermesa del govern català, que va fer semblar que la llengua catalana també hi pintava alguna cosa, no va poder amagar del tot que aquell estat modern i democràtic que volien presentar al món tenia fissures. Una, un rei que arribava tard a la inauguració de l’Estadi Olímpic un any abans perquè estava entretingut en els seus afers particulars, aquests que ara tothom sap que li vam estar pagant. L’altra, que en aquell estat governat per Felipe González, hi havia hagut terrorisme d’estat amb una cosa que se’n deia GAL i que va portar, poc, a la presó el ministre de l’Interior, el Secretari d’Estat de Seguretat, alts càrrecs de l’administració i un general de la Guàrdia Civil –el Roldán de la Guàrdia Civil hi va anar per lladre–. Ho va aconseguir un tal jutge Garzón, que volia ser ministre i que a l’any 92 es dedicava a perseguir independentistes (la majoria que no havien fet res) per garantir pau als Jocs i netejar el panorama polític extraparlamentari català. Sota la instrucció de Garzón, van torturar molta gent, que ara ho explica, alguns amb distanciament, altres amb tremolors. Tot això ja ho saben. El que volia dir és que molta gent que ho intuïa s’ho va treure del damunt amb un “alguna cosa hauran fet”. Personatges de la política gironina i catalana i els que ho vam viure ho recordem. Alguns, ara, encara actius, criticant el procés. Hi va haver silencis còmplices a la política, a la societat i als mitjans de comunicació. Silencis que amagaven la tortura i càstigs per als que ho van denunciar com Salvador Alsius a la gent de L’Orquestra. I moltes mentides per part d’alguns que encara continuen mentint.