Expropiar la catedral

Un esqueix barceloní de la CUP proposa que l’Ajuntament de la ciutat expropiï la catedral per destinar-la a usos públics: un equipament pedagògic, un centre d’experimentació artística i teatral... El motiu pel qual la proposta es limita a la catedral i no es fa extensiva a Santa Maria del Mar, el Pi o Sant Gregori Taumaturg entra en l’esfera del misteri. Potser és que els sol·licitants són partidaris de l’ordre i pensen que les expropiacions s’han de fer a poc a poc i començant pel començament. El portaveu ha manifestat que està segur que la iniciativa no tirarà endavant, però hi afegeix que el temps els donarà la raó i que això que ara alguns poden considerar anòmal serà tingut per lògic i satisfactori d’aquí a cinquanta anys.

Jo no sé què passarà d’aquí a cinquanta anys, però puc dir que en fa vuitanta justos l’església de Santa Maria de Mataró –la catedral del Maresme, segons el cardenal Martínez Sistach– va ser expropiada i convertida en un mercat per un Ajuntament governat pels protomàrtirs de la CUP. Vint anys més tard encara es podien veure al terra les marques de pintura blanca que havien indicat els límits de les parades. Hi pot haver un servei més intensament públic que un mercat? Després de la guerra se’n va fer un de nou, cobert, i l’arquitectura que en va resultar va ser catedralícia. En els anys de la gana, els aliments van tenir la consideració de sagrats.

Pel que fa a la pedagogia... A l’església adherida a la meva escola hi vaig aprendre els evangelis, que sempre són interessats de conèixer, a cantar i a callar. Després, anant pel món o quedant-me en aquest, he deglutit més història de l’art entrant a les esglésies que a molts museus. La catedral de Barcelona dona unes indicacions molt útils sobre la història de la Catalunya comtal. I a més a més s’hi fan misses, funcions no previstes als museus.

Què els diré del teatre o de la música. A la capella de l’antic hospital de Mataró, Manel Guerrero i Moisès Maicas, el jove director que s’acaba de llevar la vida, van estrenar El mariner de Pessoa, debut de l’actriu Mercè Pons. I Santa Maria mateix: a més d’oferir cada any per les Santes la Missa de Glòria de mossèn Blanch, joia del romanticisme català i espectacle litúrgic insuperable, de tant en tant els bancs hi són retirats o disposats d’una altra manera per oferir concerts.

No sé si va ser el papa anterior o l’altre que va manar restringir les activitats no pròpiament religioses dintre de les esglésies. Els melòmans, que troben en aquestes construccions la millor caixa de ressonància, van protestar. També molesta que per entrar-hi a qualsevol hora del dia s’hagi de vestir d’una certa manera o s’hagi de pagar. La CUP va cinquanta anys tard, i en el fons tots som la CUP.