La mà

Por és també el que va tenir Critòbul, “metge d’un gran saber entre tots els altres”, abans d’acos­tar la mà cap al flanc dret d’Ale­xan­dre el Gran, poc després que un indi li hagués cla­vat una sageta amb la punta tan plena d’hams que, tal com va escriure en pre­sent Quin­tus Cur­tius Rufus, “no pot ser extreta sense perill, sinó tallant i engran­dint la ferida”. A Critòbul li feia por que “el resul­tat poc feliç de l’ope­ració no recaigués sobre el seu cap”. És a dir que hi recaigués, que la doble negació en català sem­pre ha tin­gut aquests pro­ble­mes. Jo ho vaig lle­gir el mateix dia que el con­se­ller Bai­get expli­cava en una entre­vista en aquest diari que sobre el referèndum de l’1-O “podria aguan­tar haver d’anar a la presó, però no si van con­tra el patri­moni”. En fi. Que cadascú té la por que té, i també l’èpica que té, i fins i tot que cadascú sap fins on arriba el seu patri­moni. Ara també sabem tots com ha aca­bat tot ple­gat. Res a dir amb tenir por: som com som, sen­tim el que sen­tim. A Bai­get, però, l’han apar­tat o s’ha auto­a­par­tat? Qui ho sabria dir? Ben mirat, la mà de Critòbul acos­tant-se cap al flanc dret d’Ale­xan­dre el Gran podia haver ser­vit també per apar­tar el rei o fins i tot, després de can­viar de direcció, per acos­tar-se cap a la cara del metge i tapar la imatge de por que s’hi devia reflec­tir. Que les mans, com també sabem tots, poden ser­vir per posar un vot en una urna, per apar­tar-la o per apar­tar-se’n. Davant d’un referèndum com aquell a què esta­rem con­vo­cats els ciu­ta­dans d’aquest país l’u d’octu­bre no hi sé veure cap més opció. Excu­sar-se, ajor­nar-ho i mare­jar la per­diu també hi és. Però tot això, quan es diu, no es fa amb la mà, sinó amb la llen­gua i la boca. I pot­ser també amb els interes­sos per­so­nals i amb la por.