Girona és aigua

La tromba d’aigua i pedra del divendres 30 de juny és d’aquells episodis meteorològics que passaran a la història de la ciutat de Girona. Poc més de mitja hora va servir per col·lapsar la capital gironina com era impensable per cap ciutadà. L’episodi només és comparable a la forta nevada del 2010, quan els flocs blancs van col·lapsar no només la ciutat, sinó tota la comarca i van deixar milers d’abonats sense llum durant hores, o dies segons el cas. Veure els carrers de bona part de la ciutat com autèntics rius van donar una nova estampa de la imprevisibilitat dels fenòmens atmosfèrics. Els informes del canvi climàtic i les seves conseqüències a Catalunya indiquen que cada cop seran més habituals pluges extremes i períodes de sequera més perllongats en el temps. Per això, és bo pensar que la imprevisibilitat d’un episodi com aquest no pot permetre que tothom en prengui nota per actuar de manera preventiva. Les imatges de l’aigua i el gel campant per pràcticament tota la ciutat semblaven tretes de les arquetípiques inundacions de l’Onyar al Barri Vell i només faltava veure la piragua remuntant el carrer Argenteria com una de les fotografies icòniques en una de les cícliques inundacions d’aquest riu esquifit que es torna poderós a capritx dels déus atmosfèrics.

L’afectació a comerços, vehicles i la ciutat encara fan anar de corcoll els pèrits de les assegurances. Segurament, la tempesta perfecta no es tornarà a repetir en molts anys i caurà en l’oblit dels governants i dels ciutadans. Només els mitjans en recordaran l’episodi d’aquí un any, cinc o quan se’n celebri el primer decenni. Però la imprevisibilitat dels fenòmens meteorològics posa sobre la taula un perill latent que té la ciutat: la plataforma de la plaça Catalunya és un entrebanc per al curs fluvial de l’Onyar. És cert que els estudis palesen que el perill que una vinguda torni a inundar part del nucli antic com passava abans que els pantans regissin i controlessin al detall els cabals d’aquesta ferida aquosa que creua ciutat és d’un cop cada 500 anys. Ens pot semblar poc probable que passi i el fet que aquest període de retorn sigui tan dilatat en el temps permet obviar un perill real que té la ciutat. El projecte Quatre rius i una sèquia feia una proposta alternativa a l’actual plaça Catalunya i potser ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla. La pluja de l’altre dia ens va tornar a recordar que Girona és aigua per tots costats.