L’autogol dels comuns

Alguns creiem que només els grans moviments socials tenen capacitat transformadora de fons. La política ha de liderar i acompanyar els moviments populars però són aquests els que determinen la capacitat per trencar l’statu quo imperant en cada etapa històrica. A Catalunya els dos grans moviments ciutadans contemporanis són sens dubte l’independentisme i el 15-M. Trobaríem gent compartida en tots dos eixos d’acció popular però també molta que fins ara ha fet camins paral·lels. Em sembla evident que la confluència de tots dos és un motor imparable de transformació històrica. I aquest punt de trobada entre independentisme i 15-M és sens dubte el referèndum de l’1-O. Per això l’intent de Catalunya en Comú d’emmarcar l’1-O com una simple mobilització és un gol en pròpia porta que ha desfermat perplexitat quan no crítiques en les seves pròpies files. Perquè desvirtuar una acció de sobirania popular intentant frenar aquesta confluència és un error que no boicoteja l’independentisme sinó les pròpies possibilitats del 15-M de ser motor real de canvi històric. De ser avantguarda de la democràcia popular transformadora. Els comuns han apel·lat fins ara a la desconfiança d’un projecte que inclou el PDeCAT. Però el referèndum està sobre la taula i la determinació del govern Puigdemont-Junqueras és clara. És innegable que hi ha una part dels partidaris del no que opten per rebutjar el referèndum. Però desacreditar la validesa de l’1-O suposa regalar el control de l’escenari polític a l’immobilisme més intransigent i autoritari. I això és quelcom sobre el qual els comuns han de reflexionar, no pel PDeCAT, ERC o la CUP, sinó per la ciutadania. Com deia Bertolt Brecht: “Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga, aquell que no lluiti per la pròpia”. I el referèndum de l’1-O no tinc cap dubte que forma part de la causa que defensen milers de comuns.