Josep Benet presentat

Totes les cases grans han tingut sempre el seu racó sinistre o aquell que l’arquitecte no ha sabut resoldre, sigui a les golfes, al rebost o al soterrani, i dimarts, en la presentació del llibre de Jordi Amat sobre Josep Benet al Museu del Disseny de la plaça de les Glòries de Barcelona, els assistents vam ser acomodats en una sala dues vegades sota terra que podria haver acollit un generador elèctric o el gimnàs dels empleats. L’acte s’hauria d’haver celebrat a la biblioteca pública que du el nom de Josep Benet, domiciliada en el mateix edifici, però, com es deia abans, “l’èxit va sorprendre la pròpia empresa” i es va haver d’habilitat un espai més gran que tot i així va mantenir molta gent a peu dret. Benet està en la ment de molts, siguin de dretes o d’esquerres i sempre que estiguin impregnats de catalanisme, i a més Jordi Amat té poder de convocatòria. Mònica Terribas va fer de mestra de cerimònies. Va mesurar el temps pensant en els que estaven drets i va interrogar Amat sobre els punts essencials del llibre, que són els del biografiat: el conspirador, l’activista, el polític. l’historiador, el que ambicionava la presidència de la Generalitat però es va trobar al davant les figures formidables i encara més ambicioses i killers de Tarradellas i Pujol, el que tot i haver estat amic i gairebé mentor de Pujol va presentar contra ell una moció de censura en nom del PSUC, el partit dels treballadors, de les esquerres, o dels humils, com ell. El marit de la Florència...

No he acabat de llegir Com una pàtria; vida de Josep Benet. M’hi trobo dins. Amat és un jove historiador que sempre implica la seva veu en el relat: fa excursos de to personal, introdueix interjeccions i interrogacions, s’arrisca a omplir els espais buits amb conjectures que dona per certes... Com que sóc un antic, de vegades em sorprenen. Joan Safont, que ha llegit més llibres d’història que jo, que n’ha escrit uns quants i que és molt amic d’Amat, em confia: “és la nova tendència”. Afegeix: “jo no m’atreveixo a tant.” Una “tendència” que no és ben vista pels historiadors “sèniors”, dimarts estentòriament absents de l’acte. Només hi vaig veure Andreu Mayayo. A Amat sembla que li agradi complicar-se la vida, sabent, com sap, que el “gremi” al qual pertany li reprotxarà les gosadies. Ja voldrien molts del “gremi” escriure amb l’amenitat de Jordi Amat i, per aquest motiu, aplegar tanta gent en la presentació dels llibres que no para de treure.

A Amat li passa com a Safont: entren tant a fons en la matèria que estudien, remenen tants arxius, que mentre fan un llibre en poden fer i publicar simultàniament un altre amb els caps i puntes del material sobrer. Són uns grans productors. Volen viure dels llibres i no, per ara, de la càtedra.