Preparant les grans decisions

Un no creu en abso­lut tenir dots profètiques, tal com el meu ante­ces­sor, el bíblic David, pas­tor, rei i pro­feta. Gai­rebé és sem­pre el sen­tit comú el meca­nisme uti­lit­zat per anti­ci­par notícies que fan referència a polítics, que pugen i bai­xen esca­les o bé can­vien de pol­trona. Diu­menge pas­sat apun­tava a Santi Vila com a home que en el tràngol que s’apro­xima podria donar molt de si en altre lloc que Cul­tura. El dime­cres el pre­si­dent el relle­vava i el situ­ava en un lloc d’acció. De fets con­crets com aquest, a les comar­ques frui­te­res del Baix Camp i el Tar­ra­gonès, en diuen “caure de madur.” Cla­vat! He tin­gut sort!

La un xic precària situ­ació transac­ci­o­nal del PDe­CAT, i algu­nes decla­ra­ci­ons que s’han sen­tit posant en ter­reny de dubte l’estratègia del pre­si­dent fa que ERC es posi­ci­oni meres­cu­da­ment pel gran encon­tre de final de tem­po­rada: l’1-0. Començant per la capçalera, Puig­de­mont ha mani­fes­tat que vol uni­fi­car l’acció prèvia que tindrà lloc les set­ma­nes ante­ri­ors al gran dia –segons com vagi, és clar– i que la per­sona més ade­quada és, sense cap mena de dubte, Oriol Jun­que­ras. Ell, des de fa mesos, fent pare­lla, a collibè, i com sigui, ha vis­cut al cos­tat del pre­si­dent i ha pres part en tots els pla­ne­ja­ments i totes les deci­si­ons i exe­cu­ci­ons que han tin­gut lloc. Ha fet un curs intensíssim de política, no pas de la de Par­la­ment, sinó d’una en què tot s’hi val: des d’aixa­far el con­trari fins a trac­tar de desa­cre­di­tar-lo atri­buint dits i fets ter­gi­ver­sats, ama­nits i aire­jats en els moments que podien fer més forat. Els tri­bu­nals han bus­cat –gene­ral­ment– la manera de dese­qui­li­brar bus­cant apli­ca­ci­ons mai vis­tes als tex­tos de les lleis. Puig­de­mont, que ho ha vis­cut a tocar, sap prou bé el que es fa res­pon­sa­bi­lit­zant-lo del com­bat de l’1-0. L’Oriol ja llepa!

Hi ha una certa inqui­e­tud per sor­tir a la pales­tra que Puig­de­mont vol reor­ga­nit­zar el govern. En els fets que s’acos­ten no s’hi val­dran les mit­ges tin­tes. S’han sen­tit decla­ra­ci­ons extra­o­fi­ci­als d’aquest estil: “Jo no crec que l’aca­ra­ment amb la resta del país sigui la manera de millo­rar Cata­lu­nya. Jo no faré res en con­tra de l’actu­ació cata­lana de l’1-0, però tam­poc res a favor.” Farà bé Puig­de­mont a dis­tri­buir les res­pon­sa­bi­li­tats de l’1-0, entre els que hi cre­uen fer­ma­ment. En aquesta ocasió no es pot dir el que se sent en les muni­ci­pals i d’altres: “No t’amoïnis si no surts: ho faràs en dues vega­des!” Si aquesta vegada Cata­lu­nya no acon­se­gueix la inde­pendència, pas­sa­ran anys i panys abans no es pugui repe­tir l’opor­tu­ni­tat. Si fos pos­si­ble fer córrer un vel i obli­dar-ho, encara hi hau­ria pos­si­bi­li­tats de repe­tició. El fracàs –obli­dem-lo– gene­ra­ria un lle­vat d’opressió i menys­preu difícil de superar. Ridi­cu­lit­zar Cata­lu­nya i els cata­lans es con­ver­ti­ria en l’esport ibèric. Tin­guem fe. Alguns pre­sa­gien aca­ra­ments entre ERC i el PDe­CAT. Tant de bo s’equi­vo­quin i això no suc­ce­eixi. Tan bonic i pràctic que és fer bona cara!