Abu Simbel a Mataró

Primer de tot, ja va ser un desencert incloure en el catàleg de coses boniques i històriques de Mataró la fàbrica en desús Can Fàbregas, edifici sense valor arquitectònic en una ciutat on les fàbriques gairebé mai no en van tenir i les que n’oferien ja han estat salvades. Una indústria feble va produir edificis de la mateixa consistència. Mataró no ha estat ni Sabadell, ni Terrassa. A partir d’aquest punt, els disbarats es van succeir. El Corte Inglés va sol·licitar instal·lar-se a Mataró prometent un miler de llocs de treball, i l’Ajuntament de la ciutat més escanyada per la crisi li va oferir els terrenys de Can Fàbregas, sense que ho pogués fer per la protecció amb què ell mateix bloquejava la fàbrica. Es va crear una “plataforma” amb el nom de Salvem Can Fàbregas!, en principi impulsada per la CUP i l’esquerra extramunicipal i ràpidament nodrida amb els que van veure que els anticapitalistes els podien fer servei: botiguers espantats per la competència d’El Corte Inglés, CiU, que volia laminar el PSC que governava el municipi, i algun bona fe que passava per allà, d’aquells que encara són titllats de tontos útils pels que encapçalen la manifestació.

Mataró no és Sabadell o Terrassa, però podia amidar-se amb Abu Simbel, el temple solar egipci que, prèviament llescat, va ser desplaçat d’un lloc a un altre perquè la presa d’Assuan en construcció no el negués. Peça a peça, l’Ajuntament va traslladar Can Fàbregas a un altre punt de la ciutat. No la va muntar. Els fragments d’adob, les columnes de ferro colat i les teules es troben sota unes lones esperant la resurrecció en un altre lloc. CiU va governar, però pels seus pecats no va poder donar satisfacció a El Corte Inglés ni als mil treballadors que l’esperaven. Per completar-ho, una tal Assemblea Pagesa, disgustada perquè un tren imaginari ha de circular per camps de conreu situats a l’altre extrem de la ciutat, no tenint altre clau on agafar-se per salvar els seus interessos va amenaçar l’Ajuntament de dur al Tribunal Superior les maniobres practicades a Can Fàbregas, que no els afectaven en res. L’amenaça, que l’Ajuntament qualifica de xantatge, es va fer efectiva i el Tribunal ha dictaminat que la fàbrica ha de ser restituïda al lloc primigeni. El redactor de la sentència no se sap avenir de l’itinerari que ha fet. Si veiés l’edifici que avala, se’n sabria avenir menys.

El moviment d’Abu Simbel, només d’anada, va ser sufragat per la Unesco. Can Fàbregas, pels mataronins: un milió i mig anar, un altre milió i mig tornar. Serà més, és clar. Abu Simbel no ha aconseguit exactament els efectes que el sol li produïa a l’emplaçament original. A Can Fàbregas, hi tocarà el sol com abans? Hi endevinaran la inclinació patrimonial?