La Margarita

La Margarita, noranta-dos anys, ha hagut de ser hospitalitzada. Agafava dos dels seus nebots i els tres germans que nosaltres érem, ens acomodava en el 600 que conduïa, i si era l’estiu ens duia a banyar a mar i, si no, d’excursió al Pi d’en Gallifa o a Dones d’Aigua. Soltera, decidida i treballadora, va ser de les primeres dones conductores. Conduïa molt bé. Després del 600 va venir el 850 i després un altre que no recordo perquè ja ens va atrapar de grans i anant al nostre aire. El 850 va ser l’evolució esguerrada del 600. S’escalfava, i se li embussava el gicler. Nosaltres enteníem “xiclet”, i en dèiem “xiclet”. Ens aturàvem i bufàvem la peça del carburador obturada. Si plovia, havíem de tirar unes cortinetes de goma perquè no es mullés el motor. Un dia la vaig ofendre: jo venia de ser passatger d’un altre cotxe molt més gran i quan vaig entrar al seu 600 vaig fer una comparació que li va resultar ofensiva. Em va fer morros tot el viatge. Sempre ha estat molt susceptible i per qualsevol cosa s’ha picat. Un dia ens va dur a una cala petita del Maresme. Quan hi preníem el sol, va venir una onada lenta i invasiva que va negar tota la platja i ens va deixar xops i amb tota la impedimenta inservible. L’aigua no va remetre i no vam poder recuperar la posició. Aquell dia va ser una platja desapareguda. Per sempre? He intentat localitzar des de llavors la cala i no l’he trobada mai. On era? A Sant Pol? Més amunt?

El Pi d’en Gallifa ha de ser cap a Dosrius, però tampoc no sabria anar-hi. De fet, no hi he tornat mai més. Feia una mica de por. Quan un arbre porta el nom d’una persona, malament. Al peu del pi, uns malfactors havien assassinat un regidor municipal de nom Gallifa a meitat del segle XIX. I Dones d’Aigua? És una mica més lluny, al Montnegre. Tampoc no sabria com arribar-hi. En Perejaume hi té una casa, i em sembla que hi viu permanentment. Dones d’Aigua: un lloc ombrívol, humit, amb aigua corrent o estancada i amb un nom que evoca les bruixes.

Com que a casa van dilatar molt la decisió d’adquirir cotxe, les meves descobertes primeres del país les dec als escolapis, que amb un autocar ens duien a Montserrat, Ripoll, Banyoles, Besalú i la vall de Pineta, al Pirineu d’Osca, i a la Margarita, que va tenir primer un 600 i després un 850. Més tard pujava cada cap setmana a Andorra amb amigues de desfici comprador. Jo li encarregava que em baixés Rössli.

Era amiga íntima de la mare i va tenir sempre entrada a casa. Hi venia gairebé cada dia. Quan la mare no es va poder moure, cada dia. Quan la mare va ser hospitalitzada al mateix centre on ara ella es troba, també cada dia. Avui li donen l’alta. Li hauria de preguntar els itineraris perduts de la infantesa.