El camí no és aquest

Jo visc en un estat democràtic ple de necessitats de millora on el govern, l’actual i els que el precedeixen, han comès un munt d’errors en la gestió de la relació amb Catalunya. Alguns tan garrafals i imperdonables com “pasar el cepillo (eina de fuster que va llimant la superfície) al Estatuto”, frase lamentable d’Alfonso Guerra, o la presentació del recurs d’inconstitucionalitat per part del PP contra el document de consens que va arribar al Congrés dels Diputats després de ser aprovat pel Parlament Català. Sí, n’ha comès molts i n’està cometent molts més negant-se a plantejar la modificació de la Constitució per tal de trobar una solució legal a un conflicte polític amb demandes lícites de votació. És veritat, però també és veritat que és mentida i es fa populisme i demagògia tendenciosa quan s’afirma, omplint-se la boca de proclames i eslògans davant de la ciutadania, que a Espanya no hi ha democràcia perquè no es deixa fer allò que la llei no permet.

El meu avi, que va estar vuit anys exiliat per “rojo, separatista, judío y masón” com deia la denúncia que el va fer fugir, al tornar a Catalunya sí que va viure i va veure créixer els seus fills en un Estat totalitari. Ell, home d’ordre, burgès implicat amb les institucions del seu país i catalanista de soca-rel, estaria convençut que, avui, el camí per a una Catalunya demòcrata i sobirana amb totes les garanties, que sigui reconeguda internacionalment i treballi pel consens ciutadà, no és aquest.

Seguirem a l’espera que el bon senderi, el seny, s’imposi.

Si no hi ha res de nou i els ve de gust, ens retrobem al setembre.