No ens queda altra sortida

Arribats a aquest punt encara no he sentit cap argument satisfactori que engresqui a voler romandre a l’Estat espanyol, ni per part del govern de Madrid, ni dels seus lloros de repetició al Parlament de Catalunya. En canvi, les intimidacions són el pa de cada dia i la repressió es comença a fer efectiva. No cal pas que ens hi entretinguem gaire, però en pocs dies hem sentit parlar de la possibilitat de robar el patrimoni als consellers de la Generalitat, hem escoltat Enric Millo a la ràdio fantasiant amb prendre el control dels Mossos d’Esquadra i usurpar competències del president, hem pogut llegir com el fiscal general de l’Estat ja s’imaginava perseguint uns hipotètics voluntaris pel referèndum del dia 1 d’octubre i hem vist com el Tribunal de Comptes amenaçava amb sancions econòmiques milionàries per una acció tan innocent i inofensiva com el 9-N. Espanya, pel que fa a la seva relació amb els catalans, revela que no té res a veure amb la idea de contracte social –la del pacte entre ciutadans per dotar-se d’un marc de convivència a partir de l’interès mutu–, sinó que es mostra com una maquinària coercitiva amb molt poc afany de dissimular i sense cap mena d’intenció de persuadir. No és normal el que està passant. Vull dir que no és normal ara i aquí: amb el calendari situat en el segle XXI, dins d’Occident i en el marc d’una Unió Europea que havia de ser el garant dels drets democràtics de tot un continent. És evident que les amenaces i la persecució política busquen generar por i, amb la por, procurar que ens desdiem de la nostra voluntat. Això és tot el que ens poden oferir. Però algú es creu, a dia d’avui, que fent marxa enrere s’esvairà aquesta dèria? I, encara que fos així, quin incentiu tenim per restar en una estructura desigual i injusta que no considera cap més opció que el nostre silenci? Per poc que hi pensem, veurem que no ens queda altra sortida que sortir-nos-en.