Festivals d’estiu

L’estiu és sinònim de cues a les car­re­te­res, de tones de cre­mes hidra­tants i pro­tec­to­res embe­tu­ma­des a les pells més asse­de­ga­des de sol i, ara, de gent par­lant fort pel telèfon mòbil des de la platja estant. Però una carac­terística cada cop més pre­gona és que l’estiu és sinònim de fes­ti­vals de música. És igual si es tracta d’un poble petit encla­vat en un entorn para­disíac o una petita peda­nia d’inte­rior, tots aca­ben tenint una pro­gra­mació musi­cal. En uns hi pas­sarà el millor del pano­rama naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal i d’altres es que­da­ran amb grups de nova for­nada i de modèstia encara asse­gu­rada. Ja fa anys que es par­lava del col·lapse que podria viure el ciu­tadà davant tants fes­ti­vals musi­cals. Ara, un temps després, un té la sen­sació que cada fes­ti­val ha tro­bat el seu lloc en el pano­rama esti­uenc. Uns apos­ten per fer-ho en llocs sig­ni­fi­ca­tius com ara la Ciu­ta­de­lla de Roses i les ruïnes d’Empúries; d’altres, en llocs pri­vi­le­gi­ats de la costa com ara cap Roig o en estruc­tu­res colos­sals com ara Pera­lada. Pel mig hi que­den pobles de pas­sat medi­e­val i que hi por­ten música clàssica; d’altres pre­fe­rei­xen por­tar les notes al parc natu­ral més pro­per o a un camp d’oli­vars sobre el pacífic Medi­ter­rani. Si ana­lit­zem els usu­a­ris d’aquests fes­ti­vals també hi ha molta diver­si­tat. Des dels que no dub­ten a enfun­dar-se fres­ques ber­mu­des i una samar­reta aco­lo­rida fins als que a trenta i escaig graus han de ves­tir amb camisa de màniga llarga i ame­ri­cana per no con­tra­ve­nir les nor­mes de for­ma­li­tat més bàsiques. I és que, men­tre que per a alguns els fes­ti­vals són una manera desen­fa­dada de viure la música, per a d’altres no deixa de ser una con­venció social més en què es com­pra les entra­des sense conèixer les cançons i només pel mer fet de poder expli­car que ell hi era quan no-sé-quina-estre­lla mun­dial ento­nava les pri­me­res melo­dies d’una llarga nit d’estiu.

Tanta vari­e­tat acaba per­me­tent que el ciu­tadà pugui esco­llir amb més faci­li­tat quan s’hi vol gas­tar per veure un grup o un altre, quina ubi­cació li acaba agra­dant més o quants quilòmetres està dis­po­sat a fer per anar a veure un o altre grup de moda. Amb l’estiu que encara ens queda, és evi­dent que, de ballar, la balla­rem. Però davant estratègies poli­ci­als denun­ci­a­bles val més fer com diu Txa­rango: “Un món que balla avui és un món millor.”