Des-llenguats

Vidal Vidal contava que Josep Maria Castellet, en el discurs que va fer quan va rebre el Premio Nacional de las Letras, va matisar la frase del jurat, que l’exalçava per haver fet de pont entre les literatures castellana i catalana. Castellet va fer constar que si era un pont, era de direcció única, perquè a Catalunya tots llegim també en castellà a més a més de fer-ho en català i, en canvi, allà, la nostra manifestació lingüisticoliterària no és incorporada.

Hi ha escoles a Catalunya on, perquè els pares d’un alumne han acudit al jutge exigint que una assignatura sigui impartida en castellà a un seu fill, i havent el jutge emès sentència favorable, aquella assignatura es dona en castellà a tots els nens de la classe.

Les llengües dites “regionals”, fora de la castellana, a Madrid i en quasi tots els altres territoris de la Pell de Brau no tenen validesa ni consideració, no desperten interès ni reben cap mostra de respecte. La Pell de Brau és una pell radicalment monolingüe.

L’educació que reben els espanyols no valora el fet diferencial pertocant les llengües –ei, els catalans també vam ser educats en les mateixes directrius escolars úniques i uniformes, durant dos segles, sense que mai se’ns digués, a l’escola, que teníem una llengua pròpia. I això a casa nostra. Potser per això al segle XVIII Baldiri Rexach ja preconitzava l’ús de la llengua catalana a les classes.

Nosaltres, que vam començar a anar a escola abans de la Segona República, trobàvem natural que els mestres se’ns adrecessin tothora en castellà. La llengua a l’aula era el castellà: les lectures eren en castellà, els problemes aritmètics eren en castellà, els butlletins del col·legi, també. Semblava que tota cosa oficial calia vehicular-la en aquella sonora llengua. El català el parlàvem molt majoritàriament, i una minoria d’alumnes el llegíem a En Patufet, de manera que si s’esqueia també l’escrivíem poc o molt. El castellà, però, era sagrat. Encara recordo com els Maristes, ens manaven llegir el Quixot: nosaltres, la mainada de nou anys, llegíem allò sense poder entendre la meitat de les coses que s’hi deien. I si ens feien llegir-ho en veu alta, el desgavell fonètic s’afegia a la confusió intel·lectiva.

Avui a Catalunya el català l’aprèn tothom, és un progrés. I aquí sí que s’ensenya la varietat de llengües de l’Estat espanyol. Però fora de Catalunya es dedica una ratlla del llibre de llengua –una ratlla, o poc més– per informar que al territori de l’Estat existeixen també altres idiomes que el castellà.

En una gira promocional de llibres juvenils, a la biblioteca escolar d’un poble manxec, el mestre, davant els alumnes, es va referir a mi com l’autor de Polvorón, la versió castellana de Rovelló, que els nens havien llegit. Ningú els havia dit que aquella novel·la originalment estava escrita en català, i quan jo els ho vaig anunciar no ho comprenien, no els cabia a la closca que un espanyol escrivís en una llengua estranya. I en pronunciar jo uns mots en català a invitació del mestre, es donaven cops de colze i feien ganyotes.

Aquest desconeixement de la realitat lingüística fa molt de mal, particularment als castellanoparlants, perquè no els acaba d’educar mai del tot. Només ajuda a perpetuar un estat de coses absurd. Però dins aquest univers de l’absurd hem viscut tant de temps...!