Venim de lluny

Venim de lluny, del 92 i d’abans. El proppassat 14 de juliol va tenir lloc a Banyoles un acte commemoratiu dels 25 anys de l’operació Garzón contra l’independentisme català, una repressió famosa per les nombroses denúncies de tortures practicades per l’administració espanyola. Aprofitant la conjuntura dels jocs olímpics del 1992, el jutge Garzón va organitzar una veritable ràtzia contra el moviment independentista que s’havia desenvolupat d’una manera “excessiva”, segons els designis de l’Estat espanyol.

Aquests fets van tenir una forta repercussió però els directius d’uns quants mitjans de comunicació (amb el tancament del programa L’Orquestra de Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio per haver permès la informació sobre les tortures, o amb la instigació a la repressió que es va fer des del diari El País, etc.) en van ofegar la difusió. Va ser un col·laboracionisme vergonyant que també s’ha volgut silenciar.

Ha estat molt important, doncs, recordar aquests dies els fets del 92 perquè el poder establert juga a la desmemòria. Però encara no s’ha fet justícia política, perquè només se’n pot fer si es valora amb el rigor suficient la primera expansió de l’independentisme dels anys 80 i 90, en què es van mobilitzar desenes de milers de persones. El silenci o la calúmnia damunt l’independentisme naixent han alimentat una operació ideològica persistent fins al punt que s’ha volgut negar la seva influència en la consciència independentista que té avui el poble català.

I cal saber que aquesta experiència política va obrir una línia d’acció que ha arribat fins avui: la creació d’un moviment nou arrelat al territori i a les reivindicacions socials; independent del marc restrictiu de la transició espanyola; i no subordinat a incidències electorals o estrictament partidistes... Durant anys, les lluites populars han estat dinamitzades per col·lectius independentistes en moltes comarques i barris arreu del país, on s’ha creat una consciència que ha deixat un pòsit sòlid en la nostra societat.

L’experiència del 92 és un episodi singular d’aquesta mobilització i organització continuades dins la societat catalana. Avui hi ha moltes persones que no provenen de l’independentisme d’aquell moment, però és una evidència constatable que l’independentisme primigeni ha fet una funció ben activa en les mobilitzacions en centenars de casos i en un bon nombre de comarques, començant per la guspira que va encendre la flama de les consultes sobre la independència l’any 2009.

Un altre factor important, relacionat amb aquests fets és la lluita contra la repressió, que l’independentisme no ha concebut mai com una acció purament defensiva sinó com un àmbit d’acció on es produeix una confrontació clara amb l’Estat i que demana, per tant, una atenció política especial. Encarar la repressió amb una clara voluntat de no cedir a les pretensions de l’Estat espanyol (com quan es volia obligar, sota tortura, els presos i encausats, a renegar dels principis i a declarar contra companys seus) va establir una primera “barrera humana” en una confrontació que avui s’ha generalitzat.

Venim de lluny, doncs, perquè hem persistit en una lluita que és una confrontació de legitimitats. Això és el que va posar sobre la taula el moviment polític dels anys 80 i 90 i, concretament, la repressió del 92. És una confrontació de legitimitats que tornem a tenir ara al davant i que tothora reapareix; i que existirà fins al moment en què haurem pogut exercir plenament com a nació el nostre dret a l’autodeterminació.

Avui disposem d’elements importants construïts a través dels anys: s’ha construït un moviment ampli organitzat (tant en el nivell més general de la Ruptura independentista com en la tasca constant d’enfortir la Unitat Popular, és a dir, l’organització de les lluites populars reivindicatives). S’ha assolit una consciència política independentista estesa socialment. I tot plegat ha portat a una important capacitat de mobilització i de solidaritat en la confrontació amb l’Estat espanyol.

Integrar l’experiència del 92 en la nostra consciència col·lectiva reforça aquest potencial acumulat. Venim de lluny i anem més enllà. Ens trobem en la bona direcció. Seguint l’exemple de combativitat dels qui van plantar cara fa 25 anys, i que hi han persistit, hem de tenir la seguretat que amb la mobilització permanent i la solidaritat més ferma, obrirem les portes a la república catalana independent.