lA CRÒNICA
Laxituds
L’estiu és temps per fer les coses amb certa laxitud. Els humans tenim tendència a ser desordenats i les vacances ens permeten viure a un ritme diferent, d’horaris diferents i seguint normes i costums no habituals. A l’estiu, la calor i el dia més llarg hi acompanyen. Els nens i nenes no van a l’escola i passen més temps al carrer. Tots canvien de conductes fent normal allò que durant la resta d’any no ho és. Es perden els límits, es trenquen normes, ens extralimitem en hàbits bàsics com són el menjar i el dormir. Això afecta grans i petits i la relació existent entre fills i progenitors. Si la naturalesa humana no està pensada per seguir hàbits, l’estiu permet l’expressió del que seria una societat en descans permanent. La població es multiplica per dos o per tres en aquelles zones turístiques i les infraccions a les normes de convivència s’incrementen respecte del que ja sol ser habitual. Els sorolls a la nit, en bars i locals nocturns, són una constant. Hi ha més tolerància. Les intervencions i els expedients s’activen amb més contundència segons el nombre de denúncies o de trucades a la policia com si d’això en depengués la gravetat dels fets. S’incrementa el nombre de robatoris i els lladres, que sovint són coneguts i detinguts, entren i surten del jutjat com si res. A la carretera, els controls de velocitat per radar són efectius, prova evident que obeïm per la por de la sanció. I així funcionem, a Girona, Figueres, Olot, Blanes, Lloret o Sant Feliu de Guíxols, per posar uns exemples, i així ens va.
Aquests dies hem pogut veure i sentir uns terribles accidents de nens i nenes, als carrers, a casa seva, a les piscines o a la vora de les vies del tren. Sembla que hi ha un increment d’accidentalitat entre els més petits. Hi ha massa laxitud en els pares pel control dels seus fills. A les places de la ciutat, molts nens juguen sols sense la presència dels seus pares mentre els petits juguen envoltats de perills. En altres casos els pares asseguts a la terrassa del bar passen l’estona aliens al que els envolta. A la platja, els nens juguen a la sorra, criden, xisclen i corren sense parar esment a les molèsties que provoquen. Els pares continuen parlant amb els coneguts o bé estan estirats a la sorra prenent un sol enlluernador també aliens als perills que s’amaguen sota la pala, la galleda i el salabret. Al capvespre els nois entre 12 i 15 anys adopten els costums dels adults i tornen a casa de matinada després de córrer carrers i zones d’esbarjo. Quin control s’exerceix per part dels pares? De dia la circulació es relaxa. El nombre d’aparcaments en doble fila o en zones prohibides augmenta considerablement. Els pobles turístics veuen reduïda la neteja viària i les voreres i els carrers brutegen molt més. Els serveis de neteja no es dimensionen adequadament i a l’estiu, també en la resta de l’any, el nostre comportament en el tractament dels residus és la foto del que som com a persones.
Em preocupa enormement la laxitud general de la societat, del poc sentit del bé comú, del dèficit educatiu en convivència, de la permissivitat o de la impotència per educar els fills. La responsabilitat dels pares queda en entredit quan es promouen fills consentits que no accepten la més mínima exigència. Uns pares que s’excedeixen en la llibertat donada i que eduquen fills sense la protecció suficient davant les amenaces constants del seu entorn. A la falta del sentit educatiu, s’hi afegeix la tremenda falta del sentit del perill. Amb tot això, la societat camina cap a un model de convivència molt laxa en què només té sentit el càstig immediat. Això es potencia durant l’estiu. És un xoc de models, accentuat a l’estiu i a les zones preferentment turístiques. Si anem cap aquest model de societat, portats per les inèrcies del consum i la laxitud exasperant en el compliment de les normes, fer de pares serà una autèntica odissea.