L’hora dels determinats

Fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de presentar una conferència del conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya. Raül Romeva tancava un cicle organitzat a Girona per la Fundació Llibreria Les Voltes, que sota el títol Els nostres ambaixadors pretenia acostar els participants en les conferències a la realitat de la feina que es fa per difondre al món la causa catalana i, d’altra banda, saber de primera mà com ens veuen a les principals cancelleries europees. L’impressionant auditori Josep Irla de Girona era curull de ciutadans delerosos de saber si quan arribi l’hora decisiva tindrem el suport de les institucions internacionals i les europees per enfrontar-nos a un estat que ja hem vist que no té cap mena de miraments quan es tracta de sotmetre Catalunya.

Romeva –un dels millors polítics ara per ara del nostre país– va donar tota mena d’explicacions però va ser molt realista, perquè la diplomàcia internacional sempre es mou reactivament i en base als càlculs dels propis interessos. Ningú ens regalarà res. I vet aquí el punt clau, on l’exdirigent d’ICV va estar brillant: “La diferència entre assolir o no l’estat propi rau en la determinació. Un poble i uns polítics amb determinació poden fer tot el que es proposen”, va afirmar, i va exhortar el públic a exhibir determinació quan les circumstàncies els ho demanin. La idea força del discurs i la vehemència amb què ho va transmetre van posar a mil els presents. Si en aquell moment els criden a les barricades, o a les urnes, tant se val, allà els tindríem a tots, com diuen els militars, “firmes y en primer tiempo de saludo”.

Ara és l’hora dels determinats. És el moment més important, ja no dels darrers tres-cents anys, sinó de tota la història de Catalunya. Si ara assolim la independència, i en previsió que no hi tornarà a haver mai més guerres a Europa, ningú ens la podrà prendre. Depenem de nosaltres mateixos, de la nostra determinació, del nostre impuls decidit i decisiu per transformar la realitat del nostre entorn i per esdevenir, sens dubte, un dels països més potents del sud d’Europa.

Els valors que inspiren el fet català, forjats a còpia de resiliència, sempre amb la pau com a referència, inspirats en la constància del treball i en la igualtat de drets socials, en l’emprenedoria com a motor i amb una visió global de les relacions entre les nacions i els estats del món, ens converteixen en un país amb una capacitat transformada a escala planetària de la qual no som conscients. El que hem fet sobretot des del 2012 és únic al món i en termes històrics només comparable a les gestes pacífiques de Martin Luther King o Mahatma Gandhi, però amb una diferència clau: no hi ha hagut un únic lideratge sinó que ha estat compartit. I els protagonistes del canvi no han estat polítics amb interessos partidistes, sinó ciutadans i ciutadanes anònims empesos per una sola cosa, la determinació de ser lliures. Aquesta força és imparable i sembla que alguns dels nostres polítics no ho saben prou.

El diputat del PDeCAT Jordi Xuclà va declarar a l’agència Efe aquest cap de setmana que el seu partit estaria disposat a donar suport a una moció contra Rajoy el 2 d’octubre per fer més fàcil la transició vers la nova realitat que apareixerà després del dia 1. Sisplau, que algú li demani a Xuclà que entregui l’acta de diputat al Congrés i marxi a casa. Per haver expressat una emoció molt més humana es va fulminar el conseller Baiget i es va renovar l’executiu.

El dia 1, el dia 2, potser ja ara, els partits independentistes no fan res ni al Congrés ni al Senat. Quin missatge enviarem a Europa si guanya el sí en les eleccions i l’endemà anem a Madrid a fer una moció de censura? Ja ara Espanya ha deixat de ser un interlocutor vàlid. Hem de parlar amb Europa i amb les institucions internacionals, perquè la nostra causa s’empara en el dret internacional, no en l’espanyol.

Ja n’hi ha prou de generar dubtes. Som un poble que vol exercir la democràcia per viure en pau i llibertat com un estat independent i l’únic que ens hauria d’importar ara és aconseguir que això ho entenguin el màxim de ciutadans, tant del sí com del no, i que el dia 1 vagin a votar i triïn entre llibertat o assimilació. El nostre objectiu ha de ser que el sí s’imposi rotundament i fer la transició ràpidament, amb determinació, eludint les amenaces i fent entendre a la societat espanyola que el nostre desig és legítim i que no anem en contra d’ells, sinó que volem ajudar-los a desconstruir un sistema corrupte d’estructura feudal que a nosaltres ens oprimeix i a ells els escanya, tot i que no en són conscients.