‘Impasible el ademán’

Fa mesos que treballo en un text, estripat i fragmentari, que, gràcies al seny d’editors amics, mai no arribarà a ser llibre, sobre les reaccions que provoca aquí tot això del Procés català. I mira que fa temps que els meus avantpassats ja hi donaven voltes. (Mazzarino, una mena de reedició cardenalícia de Richelieu, va proposar als que manaven a França, el 1646, canviar Catalunya pels Països Baixos. I un Felip, i Borbó –que la pena ens ve de lluny!– s’hi va negar). Conveïns de bar, referència urbana que mai no em falla, s’ho miren, tot plegat, amb un punt de murrieria. Una dona gran, a qui els que gestionen la difusió dels vins catalans haurien de nomenar doctora honoris causa, ho resumia així: “Son tan tontos que se preguntan si Cataluña podría sobrevivir fuera de España y no si España podría sobrevivir si Cataluña se larga de España.” Va ser en un altre fòrum cívic –quan fem cua als matins abans d’entrar a la piscina del Marquès de Samaranch, el primer polític català que va clavar la senyera en un edifici públic de la plaça de Sant Jaume–, quan algú va proposar un joc: el de les definicions per retratar Mariano Rajoy. Va guanyar un fan sense escletxes del seu Real Madrid: “¿Rajoy? ¡Impasible el ademán!” I afegia: “Que yo soy de los que añoran tiempos pasados.” El vàrem sotmetre a un qüestionari més o menys proustià. I algú, amb mala bava, va formular-li la pregunta: “¿Qué significa eso de que están presentes en nuestro afán?” Me l’he trobat aquest matí al súper: “Vaya lío, tío. Nadie sabe qué significa eso de ‘presentes en nuestro afán’”. Li dic: “Pregúntaselo a Zidane, majete.”