Postveritats dels comuns

Per una certa repulsió a l’hagiografia dels sants, els comuns no deuen conèixer la història de sant Ramon Nonat. Segons la tradició, aquest sant català –patró de les parteres– s’anomena així ja que va ser extret del cos de la seva mare –morta el dia abans– amb una eina de tall. La llei del referèndum de l’1-O (RF) és com l’infant nonat. S’ha anunciat el seu naixement, però no ha nascut jurídicament. Malgrat tot, els dirigents comuns fan una crítica furibunda al RF nonat sense tenir en compte que és l’Estat que no vol que neixi de cap manera. Per tant, les estratègies happy flower que diuen que el part sigui natural, acordat amb la parella espanyola, a casa i dins d’una piscina d’aigua i en un ambient relaxat amb olors d’encens, no ha estat possible. El part s’haurà de fer de forma ràpida i caldrà que l’infant comenci a caminar al més aviat possible. La sensació, però, és que als comuns ja els van bé totes les dificultats que posa l’Estat per evitar-ne el naixement. No s’entén que s’omplin la boca d’eslògans com “les dones parim, les dones decidim” o “sí que es pot”, per exemple, ocupar un pis sense permís del propietari i, en canvi, que, en el cas d’un RF democràtic, calgui el permís del marit (Espanya) per fer-lo.

Això és el que es dedueix de la carta publicada per Iglesias i Domènech: “Catalunya és una nació que vol decidir el seu futur i que necessita per fer-ho seguir teixint aliances en la batalla per les sobiranies a tot Espanya” (eufemisme de “permís d’Espanya”). Li neguen la condició de RF, però alhora no poden negar l’evidència del que significarà ja que un 69% dels seus votants diuen que aniran a votar i per això li reconeixen la categoria de mobilització. El més sorprenent, però és la seva prèdica laica, és que la sobirania és com la Santíssima Trinitat, tres en un: “Catalunya es construirà amb els del sí, amb els del no i amb els que defensen un nou encaix de la nació catalana en un nou projecte col·lectiu […]. I ho farà com un sol poble.” Simultàniament a aquesta carta, s’ha difós un manifest de 224 comuns que fan una crida a la no-participació al RF: “L’1-O no hi anirem.” Segons els signants, ells mateixos representen “la Catalunya real dels nostres barris, pobles i ciutats”. Entre ells hi ha, per exemple, Marc Bertomeu que és el fill de l’empresari Jordi Bertomeu i Orteu, que ha estat el president de l’Eurolliga de bàsquet. També Quim Brugué, catedràtic de ciència política i expert en participació, que entre el 2004 i 2008 va ser director general de Participació Ciutadana, però que durant el seu mandat només va aconseguir que un 48,85% dels catalans participés en el referèndum de ratificació de l’Estatut del 2006, cosa que no deixa de ser sorprenent.

Un altre dels signants és Joan Boada, d’ICV, que simptomàticament és un dels tertulians remunerats habituals de TV3 i Catalunya Ràdio que més fustiga els partidaris del RF i que alhora critica la poca pluralitat de la TV pública de Catalunya i, en canvi, no digui res de l’ínfima presència dels sobiranistes en els mitjans de comunicació públics espanyols i en els privats de Catalunya: “En Cataluña, los nacionalistas [...] están tensionando a la sociedad hasta conseguir romperla. Nunca había visto en mi país las actitudes supremacistas, sectarias y xenófobas ejecutadas por un gobierno, por su televisión pública, por su prensa amiga [...] fomentan el odio a todo aquel que no siga sus consignas independentistas.”(El País, 16-8-2016).

Mentre que hi ha diverses personalitats internacionals que estan a favor que els catalans votin, els comuns –en el manifest– insisteixen en “la no-participació, ni en la crida a la participació” amb un decàleg dels motius pels quals el referèndum no té legitimitat: “no és un RF democràtic i efectiu”, “degrada el significat d’un instrument democràtic”, és una “llei reguladora no coneguda amb anticipació”, no té “una administració electoral ni cens”, no hi ha “mitjans públics respectuosos amb la pluralitat d’opcions” i “no té reconeixement internacional ni nacional”. De tota manera, si confrontem els suposats dèficits del RF amb el que diu la llei podem veure que sí que estan previstes tota mena de garanties. Sembla que els signants del manifest no se l’hagin llegit. Ens proposen agafar el pobre infant nonat del RF i donar-lo en adopció fins que hi hagi “un estat plurinacional sustentat en la fraternitat dels pobles i en la capacitat de generar aliances i teixir complicitats amb les forces polítiques de l’Estat i d’Europa”. És a dir, fins que l’infant es jubili.

A tot el manifest, però, hi ha un argument subjacent i és que mentre l’Estat no el reconegui ells no l’acceptaran. Són excuses de mal pagador que amaguen expressament que les lleis del RF d’autodeterminació poden estar avalades internacionalment si l’Estat en qüestió es nega reiteradament a acceptar-lo. Això ho ha manifestat Jaime Pastor (ideòleg d’esquerres alternatives a l’Estat espanyol) que diu que l’1-O és totalment legal i legítim. Per tant, malgrat els cants de sirena dels dirigents dels comuns i la seva nul·la predisposició a participar en el RF, hem de fer com sant Ramon Nonat: néixer encara que sigui per cesària. Per dir-ho amb altres paraules del lèxic dels comuns, no es pot negar l’apoderament democràtic que el vot de l’1-O representa per a tots els catalans. Tant els dels sí com els del no, votem!