La no-violència és el camí

La pràctica de la no-violència és el camí cap a la pacificació del món. La no-violència és un moviment ampli i ric que no es pot presentar de manera simplificadora. És un mètode nascut al redós de l’experiència religiosa, però això no significa que solament les persones religioses puguin practicar-la i deixar-se guiar per ella. La no-violència tal com la va viure, pensar i practicar el seu màxim representant, Mahatma Gandhi, està profundament arrelada a l’espiritualitat i a la pregària.

Aquesta filosofia, però, es va estendre tant a Occident com a Orient i ha tingut i segueix tenint egregis representants. Alguns dels trets que identifiquem en els teòrics de la no-violència, sigui quina sigui la seva religió, és una forma especial de ser, d’estar i de percebre la realitat, una forma curulla d’admiració i de misericòrdia, una capacitat de commoure’s íntimament davant de tot allò que existeix, davant d’una petita criatura o davant de realitats com la bondat, el sofriment o la bellesa; una inspiració que ve més de la intuïció que no pas del raciocini; una convicció que la força de l’esperit és poderosa, una preocupació constant per la fidelitat a la veu interior, una capacitat d’acceptació generosa de les situacions difícils de la vida com el fracàs, la malaltia o la mort, un esperança i un coratge sostinguts en el temps.

El concepte de no-violència o a-himsa no és, per Gandhi, un concepte solament negatiu, sinó també una concepció positiva encara que difícil de definir, una espècie de benvolença cap a tot el que existeix, tesi que està present ja en l’hinduisme i molt especialment en el jainisme. El terme sànscrit a-himsa significa literalment el no-desig de perjudicar cap ésser viu. El budisme, nascut en el si de les tradicions religioses hindús, assumirà aquest esperit i concedirà un lloc central al concepte i a la pràctica de la compassió envers tots els éssers.

La no-violència va més enllà de la resistència passiva, del no fer mal, i exigeix, fins i tot, la compassió que auxilia activament els éssers que pateixen. Parteix de la benvolença i de la compassió, i això li fa fer un pas més lluny que la mera resistència. Gandhi elabora una teoria i un mètode que aplicarà, de manera sistemàtica, en l’àmbit de les estructures socials, polítiques i econòmiques. Segons els teòrics i seguidors de la no-violència, la benvolença cap a tots els éssers i la ferma adhesió a la veritat han d’impregnar fins i tot els més petits actes quotidians. S’esforcen per transformar el món segons els principis de la no-violència i aconseguir una autèntica pau cimentada sobre la veritat i la justícia.

La doctrina de Gandhi va trobar eco en alguns mitjans intel·lectuals occidentals, encara que no sempre es reconeixia l’eficàcia pràctica de la seva tesi. Una de les figures occidentals més receptiva a la doctrina de Gandhi fou Giorgio La Pira, una figura singular i atractiva del catolicisme italià del segle XX. Sicilià de naixement, però florentí d’adopció, aquest professor de dret romà, lector de sant Tomàs, va intentar cercar els punts de convergència entre la no-violència de Gandhi i el cristianisme.

Elegit alcalde de Florència, Giorgio La Pira, havia de desenvolupar, en el moment àlgid de la guerra freda, una acció profètica a favor de la pau i de la distensió de l’Est. En profunda sintonia amb altres catòlics de l’època, va comprendre que en l’era de l’armament nuclear, la humanitat no tenia altra alternativa que la pau i la fraternitat. La possibilitat d’un suïcidi col·lectiu es convertia en el signe dels temps.

Per a Giorgio La Pira, Gandhi era el profeta d’aquesta nova era de la història amb el seu mètode de la no-violència dels forts, que, amb la seva mirada profètica, veia com l’única norma que havia de regir el comportament dels pobles i de les nacions. Una font d’inspiració, aquesta, que no podem deixar que s’assequi mai.