Catalunya des dels Andes

El viatge al Perú del qual ja els vaig donar notícies m’ha fet tornar als llibres de Mario Vargas Llosa que tinc a casa. Quina sort, un país que disposa d’un literat de projecció mundial que hi ha situat tantes històries, de ficció o verídiques. De l’altiplà a la selva, de la costa a les muntanyes més vertiginoses, tot el Perú i també la seva gent es troben en Vargas Llosa. Diu Isabel Preysler, la seva actual acompanyant: “Mario escribe muy bien.” Els del Nobel deuen estar contents de veure avalada la seva elecció per la senyora. M’hi apunto per no ser menys: Vargas Llosa escriu molt bé. Només que mai no acaba de fer gol, si se’m permet el símil futbolístic. O no entra a matar, si se’m disculpa el llenguatge dels toros. Opta per explicar en cada novel·la dues i tres històries paral·leles més o menys concomitants, i la que fa conduir a la conclusió és sempre la menys interessant o la que fa el resultat global més decebedor. A Conversación en La Catedral, el terrible clima polític que explica queda deixatat per una història d’estricte àmbit familiar. A Lituma en los Andes les malvestats dels terroristes de Sendero Luminoso s’obliden a mig llibre per centrar-se en les supersticions de la gent del poblat on passa l’acció. Les supersticions deuen explicar en bona part les adhesions al grup terrorista d’il·luminats però en el llibre no queda lligat, si aquesta era la intenció. El protagonista de la farsa Pantaleón y las visitadoras no pot rebre, per les raons polítiques i militars que la lògica de la narració imposa, el suau càstig del final, si els dos personatges de ¿Quién mató a Palomino Molero? en mereixen un d’igual per un “delicte” molt menor. Per mi, ¿Quién mató a Palomino Molero? és la millor novel·la de Vargas Llosa, de les que he rellegit: breu, incisiva, divertida i sense fullaraca, un Simenon al Pacífic.

Hi ha després El pez en el agua, llibre de memòries amè però sense la creativitat estilística de les novel·les. El nacionalisme, bèstia negra de l’escriptor, hi rep moltes bastonades. Un moment l’equipara al racisme “perquè són la mateixa cosa”. En el llibre no parla de Catalunya, encara, però els dos epítets els ha aplicat al nostre país en articles posteriors i recents. Vargas Llosa té una doble experiència vital amb Catalunya, o millor amb Barcelona. Quan hi va viure als anys setanta hi va ser feliç. Quan hi ve ara hi detecta el “nacionalisme” i en conseqüència el “racisme” que abomina. El Vargas Llosa amb els errors de descabdellament argumental i les línies bifurcades de sempre. Confortable a Barcelona en el franquisme? A quina història paral·lela afable es va agafar? I en l’actualitat: on veu el “racisme” consubstancial amb el nacionalisme, l’escriptor que va voler presidir l’entitat nacional independent del Perú?