LA GALERIA
Així sona el setembre
El setembre és un mes amb mala premsa: és difícil ser el mes que ve després del lluminós estiu –tot i que, oficialment, les dues terceres parts del setembre són encara estiu–, el mes de les recuperacions, de la tornada a la rutina, del “final del verano” cantat amb melancolia pel Dúo Dinámico. “Y tú partirás”, hi afegien Manolo i Ramón amb el cor trencat. “Yo no sé hasta cuándo este amor recordarás.” Així són els amors d’estiu. Jo, personalment, prefereixo September, del grup de funk Earth, Wind & Fire, amb una lletra força inintel·ligible del gran Maurice White (1941-2016) –“Ba de ya, dancing in September” podria ser una hipotètica i estrambòtica referència al rei persa Bardiya, que va morir el setembre de l’any 522 abans de Crist–, però en realitat no importa, perquè September és la perfecta cançó de l’estiu etern, tot i que es va publicar el 18 de novembre del 1978, i va ser concebuda per incitar al ball, no a la reflexió.
Un dels grans discos que ha inspirat el setembre i la seva simbologia com a principi de la tardor biològica és September of my years (1965), que Frank Sinatra va publicar pocs mesos abans de fer 50 anys, en un dels millors moments de la seva llarga carrera i un any abans de casar-se amb Mia Farrow, que als 21 anys era l’antítesi de la voluptuosa Ava Gardner, el gran amor de Frank. September of my years s’obre amb la cançó homònima i es tanca amb September song de Kurt Weill, però no són les úniques cançons que reflecteixen el pas inevitable del temps i el final de la joventut. També hi trobem How old am I?, Last night when we were young i, especialment, la magistral It was a very good year, en què Sinatra recorda que quan tenia 17, 21 i 35 anys s’ho va passar molt bé, per motius diferents en cada edat. “Però ara els dies són curts, estic en la tardor dels anys”, conclou, resignat.
Més propera ens queda Septiembre (1990), un clàssic del grup madrileny Los Enemigos, inclòs en el seu disc La vida mata. Per escriure-la, Josele Santiago es va inspirar en el cas real d’un noi gallec que es va suïcidar per la pressió dels exàmens de setembre. La seva nota de suïcidi incloïa una frase tan anodina com torbadora (“Id a por el pan, que yo no voy a ir”) que Josele va incloure a la cançó, al costat d’un comiat inequívoc: “Ya es septiembre y yo no voy a estar, en septiembre”. I tornant al tema de les recuperacions, però d’una manera menys tràgica, Adrià Puntí canta a Esbrina: “Hi haurà un juliol plàcid i dolç. Hi haurà un setembre per a tothom.” I potser no serà tan dolent.