La Rambla, és clar

A mitja tarda de dijous em va trucar el cosí brasiler: “Estàs bé? Com que a prop de la Rambla hi ha l’Ateneu i sé que hi vas sovint...” Li vaig dir que aquell dia no m’havia mogut de casa i que seguia la notícia de l’atropellament criminal per la televisió, com ell en la distància. El cosí fa cinquanta anys que es va desplaçar al Brasil. Ha vingut des de llavors a Barcelona molt de tant en tant i de passada, però té tota la ciutat al cap, amb els seus carrers, places, restaurants i llibreries. La ciutat antiga, ben entès, amb una ramificació al passeig de Gràcia. El restaurant de les nostres cites cada cop que ve, el 7 Portes. És la ciutat de sempre per molt que Barcelona s’eixampli i engrandeixi. A prop de la Rambla, l’eix d’aquest tros de ciutat que tothom acaba preferint, hi ha l’Ateneu, sí, l’Ateneu de Sagarra, Pla, Xammar... I a la Rambla mateix hi ha el Poliorama de George Orwell, el Palau Moja i l’església de Betlem de Verdaguer, la Companyia de Tabacs de Filipines de Gil de Biedma, l’antiga redacció assaltada del Cu-Cut, el carrer Tallers on hi havia hagut la fàbrica incendiada dels Bonaplata i la redacció de La Vanguardia, el carrer Unió amb l’estanc on Pla anava a proveir-se de tabac, els quioscos on ell, Sagarra i tota la colla anaven a adquirir els diaris (Francesc Serés va divulgar al Twitter una oportuna foto de Sagarra fullejant una revista davant un quiosc), el Liceu de la bomba i sense la bomba... Tot aquest recorregut va seguir la furgoneta del terror fins anar a fer diana en el mosaic de Joan Miró, pintor de les constel·lacions. ¿Sabia totes aquestes coses el terrorista que la conduïa i els còmplices que li havien marcat l’itinerari des d’Alcanar, des de Ripoll o des dels deserts orientals on es belluguen? Sabien que la concentració humana es troba allí, com ha estat sempre i com serà sempre. Els ara vilipendiats turistes que van amunt i avall de la Rambla i l’omplen i hi consumeixen paella amb sangria potser tampoc no coneixen la història de la Rambla i la dels carrers adjacents, però alguna cosa els diu que no es poden perdre de cap manera aquest carrer perquè la Rambla de Barcelona té molta força i xucla. Jo no vull menystenir res ni ofendre ningú, però del reguitzell d’atropellaments terroristes que fins ara hi ha hagut a diverses ciutats europees aquest és el que amb més eficàcia ha aconseguit el que els seus autors pretenen: infligir mal a una civilització, la nostra civilització. No són focs artificials, ni una fira de Nadal domèstica. És tot Europa concentrada un dijous a la tarda en un carrer. El campanar de Santa Maria del Pi treu el cap per la Rambla. El seu rector hi ha acollit sovint gent depauperada que segueix la mateixa religió que els terroristes diuen professar. Això és la Rambla, aquesta la nostra civilització, i per molts anys.