Opinió

Tribuna

Ciutat bidimensional

“La Barcelona d’avui– marcada per l’atemptat de dijous– té el repte de conciliar aquestes dues dimensions, la local i la global

Aquest estiu, les ins­ti­tu­ci­ons d’aquest país s’han afa­nyat a reme­mo­rar l’efemèride olímpica del 1992. Un magnífic repor­tatge de TVC, Volun­ta­ris per sem­pre, va aju­dar a recor­dar una cita olímpica que no hau­ria estat pos­si­ble sense la cohesió d’un país, l’ajuda ines­ti­ma­ble d’un exèrcit de volun­ta­ris que van ser artífexs dels millors Jocs Olímpics de la història. El 1992 és l’any de la trans­for­mació de la ciu­tat, de l’inici d’un procés de bran­di­fi­cació de Bar­ce­lona que ha cul­mi­nat amb la ciu­tat intel·ligent que tenim, la pla­ta­forma empre­ne­dora, la capi­tal mun­dial de la tele­fo­nia mòbil.

Bar­ce­lona-92 ha estat estu­diat com el gran èxit olímpic, a tots nivells. També, en la difícil gestió del lle­gat (espor­tiu, cul­tu­ral, intel·lec­tual i urbanístic) del més clàssic dels con­si­de­rats esde­ve­ni­ments mediàtics. Després de Bar­ce­lona, les urbs d’Atlanta, Ate­nes i Pequín van fer el ridícul si ho ana­lit­zem en ter­mes d’orga­nit­zació. Però, pocs dies després que la ciu­tat revi­via el recor­re­gut de la torxa, l’orga­nit­zació juve­nil Arran va rei­vin­di­car un acte vandàlic con­tra un bus turístic de la capi­tal. Total­ment inac­cep­ta­ble! Senyals d’alerta. La Bar­ce­lona cool posada en dubte. La turis­ti­fi­cació de la ciu­tat és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la pro­jecció mul­ti­di­men­si­o­nal i mul­ti­capa de la seva marca, urbi et orbi. Però, hem arri­bat a un punt de satu­ració?

Pri­mer. Les ron­des de Bar­ce­lona, una de les obres d’engi­nye­ria de la collita del 1992, fa temps que anun­cien que la crisi ha pas­sat per molta gent. A diferència dels anys 2008, 2009 i 2010, ¿algú ha comp­tat els cops que, els últims anys, ha pogut entrar en cotxe a Bar­ce­lona en hora punta sense haver de fer cua? Cer­ta­ment, el col·lapse per­ma­nent de les ron­des demos­tra que l’obra ha que­dat superada i que la ciu­tat torna a tenir pro­ble­mes de mobi­li­tat que li afec­ten enor­me­ment la relació amb l’extra­radi. I dels pro­ble­mes de mobi­li­tat, la pro­duc­ti­vi­tat de les empre­ses se n’aca­barà res­sen­tint tard o d’hora perquè tam­poc es pot con­fiar amb l’eficiència de la Renfe per arri­bar pun­tual a plaça Cata­lu­nya.

Segon. Quan el govern muni­ci­pal és més pro­gre és quan hi ha més con­flic­ti­vi­tat en el trans­port públic. Sem­bla para­do­xal, però taxis­tes, tre­ba­lla­dors de TMB, del Bicing i de segu­re­tat de l’aero­port s’han posat d’acord per rei­vin­di­car millo­res labo­rals, i han fet d’aquest curs un any negre per als usu­a­ris del trans­port públic. Per una banda, encara que es vul­gui, el metro no sem­pre és una alter­na­tiva al trans­port pri­vat per moure’s àgil­ment per dins la metròpoli; per l’altra, encara recordo les ter­mi­nals de l’aero­port ple­nes de papers per­tot arreu al desem­bre pas­sat, i aquest inici d’estiu les cues als con­trols de segu­re­tat o les con­cen­tra­ci­ons dels taxis­tes. La pri­mera imatge del viat­ger, en molts moments, ja no ha estat idíl·lica; ans al con­trari, pos­si­ble­ment ha estat estres­sant.

Ter­cer. La gen­tri­fi­cació dels bar­ris ha expul­sat veïns per col·locar turisme de bor­rat­xera a deter­mi­nats pisos llo­gats a través d’inter­net. Es perd l’essència local per una mul­ti­cul­tu­ra­li­tat fictícia que es com­porta segons els patrons de la glo­ba­lit­zació i la soci­e­tat líquida. Són iden­ti­tats múlti­ples però can­vi­ants diària­ment. Poc arre­la­ment i con­sum impul­siu de pro­duc­tes, la majo­ria, poc ori­gi­nals (platja, cade­nes de men­jar ràpid, franquícies de moda “made in China”...). De plaça Cata­lu­nya, a la Roca Village amb llançadora, extensió ame­ri­ca­nit­zada del cen­tre comer­cial de la ciu­tat on els apa­ra­dors ja tenen ofer­tes en xinès, rus i àrab: McDo­nal­dit­zació de la ciu­tat.

Quart. Espa­nya no ha sabut superar la crisi amb el canvi de model econòmic que es dema­nava, tot i els esforços neces­sa­ris del Pacte per a la Indústria. Bar­ce­lona, com la resta de ciu­tats, ha tor­nat a caure en l’espe­cu­lació urbanística i immo­biliària. La Bar­ce­lona d’avui viu amb impotència com els preus dels pisos pugen com l’escuma, com els llo­guers no són una solució a llarg ter­mini per a mol­tes famílies –obli­ga­des a viure fent les male­tes cada dos o tres anys– i, a la vegada, com els petits pro­pi­e­ta­ris que­den des­pro­te­gits amb relació amb noves pla­ta­for­mes de llo­guer exprés a través d’inter­net. Com es pot voler que una ciu­tat sigui ama­ble per a aquells qui hi fan vida durant l’any si un dels pri­mers pro­ble­mes de la con­dició humana (l’habi­tatge), no està ben resolt?

Aque­lla marca Bar­ce­lona arre­lada en l’espe­rit del 1992 (actu­a­lit­zada) sem­bla més útil per crear una il·lusió para­disíaca a turis­tes i inver­sors que no per gene­rar cohesió social o ver­te­bració veïnal i ter­ri­to­rial. La Bar­ce­lona d’avui, mar­cada per l’atemp­tat de dijous, té el repte de con­ci­liar dues dimen­si­ons, la local i la glo­bal; fer que la ciu­tat entre bas­ti­dors sigui tan ama­ble com la façana pro­jec­tada mun­di­al­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.