Llei de canvi climàtic

El 28 de juliol, el Parlament va aprovar la llei catalana de canvi climàtic. Vist el contingut, la meva conclusió és que és una llei certament positiva. Alhora, però, queda molt lluny de la llei que realment ens caldria.

La llei detalla impostos per a cotxes segons les seves emissions de CO2 per quilòmetre, i estableix la creació de dos impostos més, un dels quals sobre les emissions industrials de CO2, a concretar l’any 2018 amb sengles lleis específiques. El redactat obliga la Generalitat a preparar pressupostos quinquennals d’emissions, amb mesures concretes per assolir els objectius fixats, i amb indicadors d’assoliment.

També diu que s’han de recuperar les reserves d’aigua subterrània; que hem de fer la transició cap a un model basat exclusivament en energies renovables i amb zero emissions; que s’han de tancar les nuclears abans del 2027; que les universitats han d’impulsar el coneixement del canvi climàtic, i que s’ha d’impulsar la sensibilització envers les qüestions ambientals en tot el sistema educatiu català, començant per l’educació primària. Potser la mesura que tindrà més impacte en el dia a dia és que tots els edificis construïts a partir del gener del 2020 han de tenir un consum d’energia gairebé nul, incloent-hi les necessitats de calefacció i refrigeració.

Com hem dit, però, la llei fa molt curt. Les dues principals mancances estan associades: la primera és que l’efecte dissuasiu de tots els impostos previstos és, en realitat, tan suau com per ser considerat inexistent (per exemple, quan la taxa sigui màxima, representarà un recàrrec de 7,24 cèntims d’euro per les emissions equivalents a les d’un litre de benzina). Certament, un incentiu, però certament, insuficient. A British Columbia, amb uns impostos equivalents des del 2008, les emissions per persona varen baixar un 9% del 2008 al 2010, i després es varen estabilitzar.

La segona és que aquests impostos són addicionals als existents, i aquest és l’argument més poderós dels que s’hi oposen: que reduiran la competitivitat de la nostra indústria i el nostre país, i representaran un cost addicional per als ciutadans. Això es demoleix ben fàcilment a còpia de retornar cada any a empreses i ciutadans el que s’hagi recaptat amb aquests impostos, tal com ho fan cada any a British Columbia. D’aquesta manera, la càrrega impositiva total no es mou, la competitivitat no s’altera, els grans emissors són penalitzats i aquells que viuen vides frugals en CO2 veuen una entrada anual neta de diners. Amb aquesta neutralitat, els impostos es poden apujar sense por fins als nivells dissuasius que realment ens calen per reduir les nostres emissions a la velocitat necessària.

La llei té altres mancances molt notables, entre les quals l’insuficient èmfasi en la difusió i l’educació, que no tenim espai per desenvolupar.