Llei de canvi climàtic

El 28 de juliol, el Par­la­ment va apro­var la llei cata­lana de canvi climàtic. Vist el con­tin­gut, la meva con­clusió és que és una llei cer­ta­ment posi­tiva. Alhora, però, queda molt lluny de la llei que real­ment ens cal­dria.

La llei deta­lla impos­tos per a cot­xes segons les seves emis­si­ons de CO2 per quilòmetre, i esta­bleix la cre­ació de dos impos­tos més, un dels quals sobre les emis­si­ons indus­tri­als de CO2, a con­cre­tar l’any 2018 amb sen­gles lleis específiques. El redac­tat obliga la Gene­ra­li­tat a pre­pa­rar pres­su­pos­tos quin­quen­nals d’emis­si­ons, amb mesu­res con­cre­tes per asso­lir els objec­tius fixats, i amb indi­ca­dors d’asso­li­ment.

També diu que s’han de recu­pe­rar les reser­ves d’aigua sub­terrània; que hem de fer la tran­sició cap a un model basat exclu­si­va­ment en ener­gies reno­va­bles i amb zero emis­si­ons; que s’han de tan­car les nucle­ars abans del 2027; que les uni­ver­si­tats han d’impul­sar el conei­xe­ment del canvi climàtic, i que s’ha d’impul­sar la sen­si­bi­lit­zació envers les qüesti­ons ambi­en­tals en tot el sis­tema edu­ca­tiu català, començant per l’edu­cació primària. Pot­ser la mesura que tindrà més impacte en el dia a dia és que tots els edi­fi­cis cons­truïts a par­tir del gener del 2020 han de tenir un con­sum d’ener­gia gai­rebé nul, inclo­ent-hi les neces­si­tats de cale­facció i refri­ge­ració.

Com hem dit, però, la llei fa molt curt. Les dues prin­ci­pals man­can­ces estan asso­ci­a­des: la pri­mera és que l’efecte dis­su­a­siu de tots els impos­tos pre­vis­tos és, en rea­li­tat, tan suau com per ser con­si­de­rat ine­xis­tent (per exem­ple, quan la taxa sigui màxima, repre­sen­tarà un recàrrec de 7,24 cèntims d’euro per les emis­si­ons equi­va­lents a les d’un litre de ben­zina). Cer­ta­ment, un incen­tiu, però cer­ta­ment, insu­fi­ci­ent. A Bri­tish Colum­bia, amb uns impos­tos equi­va­lents des del 2008, les emis­si­ons per per­sona varen bai­xar un 9% del 2008 al 2010, i després es varen esta­bi­lit­zar.

La segona és que aquests impos­tos són addi­ci­o­nals als exis­tents, i aquest és l’argu­ment més poderós dels que s’hi opo­sen: que redui­ran la com­pe­ti­ti­vi­tat de la nos­tra indústria i el nos­tre país, i repre­sen­ta­ran un cost addi­ci­o­nal per als ciu­ta­dans. Això es demo­leix ben fàcil­ment a còpia de retor­nar cada any a empre­ses i ciu­ta­dans el que s’hagi recap­tat amb aquests impos­tos, tal com ho fan cada any a Bri­tish Colum­bia. D’aquesta manera, la càrrega impo­si­tiva total no es mou, la com­pe­ti­ti­vi­tat no s’altera, els grans emis­sors són pena­lit­zats i aquells que viuen vides fru­gals en CO2 veuen una entrada anual neta de diners. Amb aquesta neu­tra­li­tat, els impos­tos es poden apu­jar sense por fins als nivells dis­su­a­sius que real­ment ens calen per reduir les nos­tres emis­si­ons a la velo­ci­tat necessària.

La llei té altres man­can­ces molt nota­bles, entre les quals l’insu­fi­ci­ent èmfasi en la difusió i l’edu­cació, que no tenim espai per desen­vo­lu­par.