Jo dic no

No als reis espanyols fent-se fotografies amb nens ferits a l’hospital. No a Felip VI, amic de la monarquia saudita, patrocinadora del gihadisme, fent postureig hipòcrita per Barcelona. No a l’homilia ofensiva d’un arquebisbe Joan Josep Omella fora de lloc ficant-se en política en un moment com aquest. No a la utilització pèrfida de la paraula unitat pel govern espanyol. No a la manipulació de les paraules del president, Carles Puigdemont, per fer-li dir el que no ha dit sobre el procés. No a la catalanofòbia vomitada quan el conseller de l’Interior informa de si hi ha víctimes mortals catalanes. No a privar els Mossos d’Esquadra d’accés a informació sensible en matèria antiterrorista. No a l’intent de Sáenz de Santamaría de convèncer el PSOE per elevar el nivell d’alerta a 5 i desplegar així l’exèrcit a Catalunya amb l’excusa dels atemptats. No a les maniobres per minar la tasca dels Mossos perquè els desplacessin de la investigació. No a menystenir la policia catalana presentant el mosso que va abatre quatre terroristes a Cambrils com a ensinistrat per la Legión. No al ministre Zoido donant per desarticulada la cèl·lula gihadista abans d’hora. No a les televisions que buscaven sang i fetge a la Rambla. No als dos periodistes que van entrar al pis precintat de Ripoll. No a la vinyeta abjecta de Peridis. No a l’ús de l’adjectiu pagès per denigrar la Catalunya no metropolitana. No als periodistes que tallen una roda de premsa perquè es fa en català quan sempre es tradueix després al castellà i si cal a altres llengües (“bueno, pues molt bé, pues adiós”). No a enregistrar vídeos dels cadàvers escampats per la Rambla –i a difondre’ls després– en lloc d’ajudar els ferits. No a exigir específicament a la comunitat musulmana, doblement o triplement víctima, que condemni els fets. No a la misèria moral, tan tristament abundosa. No a la islamofòbia, al feixisme i al terrorisme, tan fronterers. No a la por. No tenim por, de res ni de ningú.