I si passa, què ens passa? *

Crec sincerament que els illencs no sabem encara què volem ser quan siguem grans. Acostumats a ser lloats per la loteria que ens ha premiat amb el lloc on hem nascut, volem i dolem. Relació d’amor i odi en particular amb els nostres cosins catalans. Volem que ens continuïn valorant, però dolem que aquesta estima no ens subordini. Ens agrada que ens apreciïn pel que som, particularment per part dels catalans, però no que posin preu a cases i llocs i es facin seves les illes. Apreciar i posar preu són paraules que s’assemblen tant! De la mateixa manera idò que volem turisme però no volem ser una colònia turística: “Siau benvinguts, catalans”, per una banda, i “foteu el camp”, per una altra.

Tot això a la pràctica només té com a antídot els acords estables, els nostres petits “pactes d’estat” que sostreuen algunes qüestions de les conjuntures del moment i la possibilitat d’instrumentar uns poders públics que mutualitzin les desventures similars. Com que la nostra comunitat no té gairebé res de tot això, caiem sovint en els dubtes vitals i es reobre un debat que ens enfronta i divideix, i erosiona el nostre capital social. Ni tenim la capacitat d’autogovern per autoprotegir-nos ni el finançament públic per garantir un benestar social digne. Són aquestes Balears que tenen rendes mitjanes relativament altes, però amb una forta dispersió, entre rics i pobres i situacions de prou marginalitat. Illes que són contribuïdores netes d’un estat que sovint veu els illencs de manera un poc discriminada com a pagesos rics amb béns materials i privilegiats per l’entorn.

No és només a vegades el sentit de ser atacats sinó també probablement certa admiració desmesurada que ens fa creguts, el que ha fet que molts illencs ens repleguem des de la por a l’espoli, o des de la supèrbia, envers la crosta endogàmica del “som balears”. El primer respon al temor a perdre el privilegi illenc i actua normalment com a reacció a la manca de consideració espanyola sobre l’especificitat del fet insular. Això en el temps ens ha apropat, històricament, a Catalunya, que reivindica també la seva singularitat i que en part culturalment i lingüísticament compartim. El segon, des de l’unionisme amb Espanya, s’alça contra l’abraçada que ens obre la pertinença als Països Catalans, al clam de “catalans, foteu el camp”. Petits, però, com som, i des del sentiment de la identitat, ens toca començar a decidir si el respecte reivindicat el podem garantir millor a l’ombra del Pi de les Tres Branques o de la Puerta de Alcalá. En aquest sentit, el mirall del procés català ha obert incerteses, encara incipients. La visió esmentada de moment ens divideix més encara com a illencs mallorquins, eivissencs, menorquins i formenterencs, i no té ni tindrà finalment altre referent que el que pugui recollir el vot electoral en futures conteses. De moment guanyen els unionistes i per molt, si bé amb variants a cada illa. Compto aquí populars i socialistes que encara són espanyolistes. No hi poso els nous podem però és probable que molts en formin part. Tot i així, Menorca, amb un pes relativament major del catalanisme al conjunt de les Illes, n’és capdavantera. Les respostes que duen aparellades les anteriors preocupacions són incertes, ja que en elles es confronta allò més aviat conegut amb allò encara per conèixer. Pot ser el que és nou pitjor que el que és vell?

Des del màxim respecte, però, qui opti per donar suport a la continuïtat de la situació actual ha de renunciar a les hipocresies: la de qui diu que estima la nostra llengua i no l’aprèn, ni la utilitza, ni respecta la seva gramàtica, ja sigui en les declaracions governamentals als seus escrits o a la parla quotidiana; de qui argumenta que no rallam català i és incapaç de demostrar-ho científicament. Aquells que diuen estimar la seva illa i continuen trinxant-ne el territori i no es molesten a estudiar els impactes mediambientals de les seves decisions ni de preservar el patrimoni futur.

Els escenaris que obre el procés català. Si el govern de la Generalitat de Catalunya aconsegueix realitzar una consulta determinant i els votants catalans expressen la seva voluntat majoritària de configurar un camí propi, s’obriran nous escenaris per al nostre poble. Noves institucions, acords de procediments i relacions internacionals hauran de donar aixopluc a les polítiques econòmiques que els diferents parlaments, des de l’autogovern, proposin. Sense pretextos, ni enemics exteriors. I amb el repte de transitar entre situacions de la manera més adient: en primer lloc, per no malmetre, en el canvi, el benestar de la ciutadania, i en segon lloc, aprofitant els canvis per millorar definitivament el capital institucional del país. Açò implica identificar problemes resolubles amb l’acció, complexitats abordables amb la feina, restriccions mitigables en els diferents terminis (curt, mitjà i llarg) i pensar amortidors per a una transició tan suau com sigui possible.

La viabilitat econòmica del procés català no està en qüestió; es tracta d’una comunitat desenvolupada amb una cultura econòmica i empresarial prou forta per poder portar les regnes del seu destí. Són, per contra, els condicionants polítics –de major o menor respecte a la decisió democràtica que la ciutadania en el seu cas pugui expressar, per part d’Espanya i Europa– els que poden marcar uns costos de transició més o menys alts per al que pugui ser, ara sí, la viabilitat del procés.