Miserables genètics

De miserables n’hi ha a tot arreu, en l’actual estat de coses a la política, l’economia, i amb la inestimable ajut dels mitjans de comunicació es pretén vendre un món bipolaritzat on els occidentals són els bons i els musulmans els dolents. Jo crec que hi ha gent bona i dolenta a tot arreu, així com també hi ha rics i pobres, garrepes i generosos, alts i baixos, etcètera. Desgraciadament també hi ha miserables que s’escuden en ideologies per perpetrar l’únic que saben fer, mal. En aquesta categoria hi entren, sens cap mena de dubte, els qui es dediquen a matar gent que ni coneixen i sobretot els qui els estimulen en el nom de falses veritats, en diguin Déu, justícia o tolerància. Una paraula que tots fan servir com un comodí. Els feixistes reclamen tolerància a la societat vers els crims franquistes i a l’altra banda, una coneguda militant osonenca que es considera esquerranosa, un dia pretenia convèncer-me que cal ser tolerant amb les ablacions de clítoris per considerar-ho diversitat. Resulta curiós que exemplars de l’espècie més intolerant que ha poblat mai aquest planeta la reivindiquin. Tornant als miserables, al nostre país també n’hi ha i ni haurà quan ens deslliguem de Castella i les seves espanyes. Només cal fixar-se en l’actuació del vigatà Josep Anglada, un miserable genètic que va intentar aprofitar el minut de silenci que havia convocat l’Ajuntament de Vic en memòria de les víctimes de l’atemptat a Barcelona per fer propaganda del seu discurs de foment de l’odi a la diferència. Es poden imaginar el que seria capaç de fer aquest individu si en lloc de Catalunya hagués nascut en un país islàmic? És fàcil imaginar-lo fent crides constants a la jihad. Només la casualitat o l’atzar ens ha castigat pel fet que nasqués a Catalunya. Si ho hagués fet en qualsevol país musulmà seria exactament igual de miserable que com ho és ara. És just el que deia, un miserable genètic que no té altra ideologia que la covardia, l’odi i la por al que desconeix, exactament com els qui promouen la destrucció, i fins i tot l’autodestrucció, en nom de Déu, del mercat, de la vanitat o del darrer refugi dels covards, el patriotisme. I desgraciadament no tots els miserables són uns mindundis com l’Anglada. Als Estats Units d’Amèrica n’hi ha un a dalt de tot. Elements que necessiten el dolor dels innocents com l’aire que respiren.