opinió
Palla a l’ull a Ripoll?
De cap manera. Després dels atemptats a Catalunya, tots els mitjans han ofert opinions de familiars, coneguts o veïns dels llocs habitats pels insospitats actors, autors de la violència criminal, i les discretes dites dels portaveus de les diverses forces, que explicaven amb les paraules justes els fets –molta informació i ben poca opinió– i sols una idea del que s’està fent de recerca. La llibertat de pensament i de paraula no s’ha de difondre trencant, a vegades, les estratègies de les forces repressores. Sempre hi ha, però, algun personatge bocasses que, en trobar-se amb un redactor d’un mitjà, deixa anar la seva càrrega, cosa que a ningú no interessa, i omple un espai d’opinions, sovint, incongruents. Si el redactor que ho recull és un professional format, no passa res, perquè ho amaneix i ho deixa potable. Passa, però, que en dies d’atemptats hi ha una mena de bogeria informativa i els receptors, amb els cors encongits, són propensos a acceptar-ho tot. L’emoció sobrepassa i el criteri obre la màniga. Dura ben poc, però, si l’incident no té continuïtat, que és el més probable; a cada dia que passa, la informació s’ajusta més a la realitat. Creixent en certitud i espai, els professionals dels mitjans es passen habitualment al món de l’opinió, que no és pas un joc de paraules. Ho intentaré definir.
Parlem d’opinió, doncs. De fet, l’opinió reflecteix el propi retrat amb la manera de pensar i de ser, expressada en les definicions de la cosa o el subjecte a definir. Hi ha una gran diferència entre retratar i informar, i opinar. Les valoracions afectives sols coincideixen amb la realitat si la cosa a definir o a qualificar és pròxima de sang o de distància. Les opinions –del que sigui– distants tenen un percentatge de certesa molt petit. La proximitat amb un aliat reconegut de l’opinió és molt important. La lectura de l’expressió dels entrevistats o conversadors diu coses, en oir les preguntes. Les opinions qualificadores que en aquest moment ballen per tots els mitjans, ja que encara no hi ha oportunitat de reviure els escenaris amb els criminals abatuts i amb uns familiars propers capaços d’enganyar qui sigui –hom no nega el seu sentiment– amb el teatre afegit. Si es despengessin del paradís dels mantenidors de la consciència humana, alguns recordats catalans no ho tindrien fàcil. La majoria de criminals dels grans atemptats han sorprès sempre els veïns, estudiants, alumnes i professors dels centres d’estudi i amics i veïns d’habitatge. Un filòsof professional espanyol en exercici als EUA ha dit, parlant dels joves gihadistes de Ripoll: “Allà on creix el perill creix també el que ens salva.” Pregunto: “Què és, en aquest cas, el que ens ha salvat?” I hi afegeixo: “I de què?” Jo no ho sé pas i creuria que ell tampoc. Filosofar no costa res i trobar espai, tampoc. Quines coses!