La unitat

Abans d’anar a la manifestació de dissabte, la societat catalana ja havia fet els deures després dels atemptats de la Rambla i de Cambrils. Ja havia acompanyat les víctimes dels atemptats en el seu dolor particular i col·lectiu, ja havia mostrat el seu orgull per la feina ben feta dels Mossos d’Esquadra i l’eficiència i la sensibilitat dels serveis públics, i ja havia conjurat els perills de la islamofòbia i l’amenaça de la xenofòbia i el racisme. I mentre feien tot això, durant els últims dies el govern de Rajoy va menystenir el capteniment del govern català, i Interior va fer tot el que va poder per desqualificar la feina del Mossos, va continuar negant-los els dret i la necessitat de compartir les xarxes europees d’informació policial i va evidenciar que tenia informació que potser no hauria evitat els atemptats però que podia haver estat rellevant. La banda sonora de l’última setmana va ser cosa dels mitjans de comunicació espanyols, que des del primer moment van relacionar el procés independentista amb els atemptats, ja fos per dir que era el context que els afavoria, que el govern de Puigdemont està més pendent del procés que del terrorisme o que, en vista dels atemptats gihadistes, el més convenient era que l’independentisme deposés les armes del referèndum de l’1-O. I el llenguatge bèl·lic no és gratuït, perquè hi ha hagut un mitjà que fins i tot ha estat capaç de posar juntes a la portada les paraules “dinamita” i “Puigdemont”.

Amb aquests precedents, es va arribar a la manifestació de dissabte. I encara va quedar temps per a les consignes. Es tractava d’anar a la manifestació sense banderes i en silenci o, en el seu defecte, amb mostres de patriotisme espanyol. Volien que la societat catalana, colpejada pel terrorisme però també per la criminalització de l’independentisme (la barreja l’han fet ells), acatés amb submissió i silenci la presència de Felip VI i de Rajoy i el seu govern i la seva consigna d’unitat. La finalitat ja estava decidida abans de la manifestació, perquè quan diuen “unitat” volen dir “uniformitat” i, en el cas dels catalans, també “submissió”.

Es van trobar, però, que la gent és sobirana. Els catalans no volen tenir por davant del terrorisme i la majoria ja no en tenen de les amenaces i la repressió de l’Estat per un referèndum amb què l’únic que es pretén és donar-los veu. Davant la certesa prèvia que el resultat de la manifestació també seria manipulat per la força de l’Estat i l’altaveu dels mitjans afins, molts de catalans van decidir que l’acte de dissabte fos el que ells volien. I no van callar, perquè el dilema era irresoluble: si acataven les consignes se’ls hauria posat en el sac de la unitat patriòtica i, si xiulaven i escridassaven, se’ls hauria insultat com s’ha fet. La unitat ja no és el que era; o el que ells voldrien.