Full de ruta
‘Manis’ per espanyolitzar
La manifestació contra els atacs terroristes a Barcelona i Cambrils ha estat com moltes altres que s’han fet al món contra el terrorisme. La indignació generada en sectors espanyols és falsa. Els atemptats de Londres van passar factura a la credibilitat de la primera ministra Theresa May. O el president francès Hollande va ser durament castigat per l’opinió pública amb els atacs a París. Per què doncs els poders de Madrid esperaven davant el 17-A una adhesió incondicional tot i ser improbable? Simplement, per dècades d’instrumentalització política de la resposta a episodis de violència per imposar projectes polítics amb tendència uniformitzadora i espanyolitzadora. Ho van fer amb l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981 marginant partits catalans i bascos en la reunió amb el rei Joan Carles I i imposant la LOAPA. I ho han fet durant dècades amb la lluita contra ETA. Qualsevol dissidència en la resposta uniformitzadora era directament rebutjada, quan no criminalitzada i equiparada a l’amenaça terrorista. Com molt bé deu recordar Raimon quan va ser xiulat per cantar en català en l’homenatge a Miguel Ángel Blanco. El problema que afronten aquests poders de l’Estat és el canvi de paradigma que suposa el terrorisme del Daesh. Difícilment instrumentalitzable en pro de la uniformitat i l’espanyolitat. Perquè ataquen Barcelona com ho van fer a Niça, a Berlín o en el seu dia a Madrid en versió Al-Qaida. De fet, ja aquell 11-M de 2004 el PP va cometre greus errors mentint sobre l’autoria de l’atemptat per apuntar a ETA simplement perquè això li permetia aplicar la recepta de l’espanyolitat. Tretze anys més tard van voler fabricar un relat que no era altre que tot Catalunya feia costat al rei i el govern espanyol contra el terrorisme. I desarmar així l’independentisme. Però s’han trobat amb la resposta d’una societat diversa, complexa i sobretot madura políticament. El paradigma ha canviat. El terror ja no és una oportunitat per uniformitzar.