Responsabilitat individual

“Ha sigut el fill de puta de l’imam”, va declarar Driss Oukabir, detingut per l’atemptat de Barcelona. Tot i que amb més matisos i menys argot, aquest ha estat també el diagnòstic assumit per un elenc d’educadors, mitjans de comunicació, institucions, veïns, experts en religió, sociòlegs... Es tracta d’un reduccionisme primitiu (la concentració absoluta del mal absolut) que a mi m’ha fet pensar en un dels talons d’Aquil·les de la novel·la El monarca de las sombras, obra en què Javier Cercas aborda la figura del seu besoncle, Manuel Mena, jove que va formar part de la Falange en la insurrecció de 1936. Presentat com un nen innocent, l’autor escriu que Mena “va morir per culpa d’una colla de fills de puta que enverinaven el cervell dels nens i els enviaven a l’escorxador”.

La importància de les influències és incontestable. A la Bisbal d’Empordà, per exemple, vaig percebre com a partir de l’arribada dels imams a la població s’establia un abans i un després en les formes de comportament dels membres de la comunitat musulmana local. Però cal més profunditat. Més enllà de sacsejar una coctelera amb gotes de sacralització estructuralista, el mite del bon salvatge de Rousseau i el despropòsit ahistòric d’imaginar com seria una realitat incondicionada, cal reivindicar aquell punt antigregari de l’existencialisme, que subratlla la fascinant oportunitat humana de poder escollir davant les situacions. La responsabilitat individual i la dignitat sempre seran particularismes. És a dir, més enllà de confondre l’accelerador de partícules amb la partícula accelerada, cal preguntar-se quin sistema de valors morals, socials, culturals, religiosos, familiars, ideològics i polítics poden portar a abraçar la intimidació, la violència, la destrucció de l’altre, i fins l’autodestrucció.