Colera, un món a part

De la vintena llarga de municipis de la Costa Brava, el més poc conegut és Colera. Una constatació: només surt de passada en el recomanable llibre de 600 postals de la Costa Brava que ha publicat Jordi Puig. Situat entre Llançà i Portbou, és més coneguda la platja de Garbet o la urbanització de la cala Rovellada que el poble mateix, encaixonat entre la carretera i el mar, i articulat al voltant dels carrers Francesc Ribera i del Mar, amb una plaça, la Pi i Margall, que convida a passar-hi l’estona per anar gaudint de Colera, un altre món. Hi ha cases tancades i alguna d’atrotinada, però tot plegat té l’encant d’un lloc que ha sobreviscut a la voràgine constructora. Colera té cales com la del Borró, la del Carbassó o la d’en Goixa o dels Morts, i una ruta preciosa pujant en direcció Garbet, passant pels dos canons de procedència discutida, i vorejant la finca dels Mateu-Suqué que tenen la caseta d’estiueig arran de mar, bé, per fer-hi el vermut, perquè el casal és més amunt envoltat de vinyes. A Colera no tenen escut ni bandera, fet que dona personalitat al municipi de poc més de 500 habitants. El cas és que una amiga ens va alertar que al carrer del Mar hi ha una botiga amb roba vintage, per dir-ho fàcilment, que ens agradaria. I dissabte ens vam presentar als antics Magatzems Turístics, que resulta que no han comprat gènere nou des del 1978, quan els amos van començar a deixar el negoci. És la clàssica botiga de la costa amb un xic de tot: des de postals d’en Zerkowitz de 1977 fins a ulleres de bussejar dels anys seixanta; des de banyadors de punt fins a objectes de regal com els toros o les figures d’alabastre; des d’estris de pescar fins a lilaines que farien feliç a més d’un. De tot plegat, ara se’n cuida en Toni, que ens rep amb la cançó Aquarius de The 5th Dimension i que ja ho diu tot sobre el personatge, un hippy dels d’abans, que obre la botiga a l’estiu per anar venent els estocs i ho aprofita per oferir la seva artesania. Estàvem conversant sobre els orígens de la casa que va començar en una fleca que hi havia just al davant, i que manté una porta adobada que no se la perdin, quan va entrar una dona demanant si tenia pàtxuli, ja que havia olorat el perfum des del carrer. En Toni li diu que només el seu. La dona li demana on en pot trobar, i ell contesta que a Colera i a Llançà segur que no; ara, a Cadaqués potser sí. I la compradora frustrada li acaba pregant si n’hi pot donar una mica del seu, i se’n posa i se’n va tan contenta. Genuí!